L'imperi contraataca

Durant gran part de la nostra història recent, els Estats Units han ostentat una posició de privilegi en el sistema internacional. Només durant el període de la guerra freda pot considerar-se que la seva hegemonia global va ser seriosament desafiada.

No obstant, com en altres moments de la història, es planteja ara la qüestió de si Washington segueix tenint avui dia el poder d'abans. Doncs sí, (gairebé) el té i el que és més important, té la voluntat de tenir-lo i exercir-lo, perquè aquest país s'explica per la conservació de l'hegemonia.

Els Estats Units apareixen de forma clara en les cinc esferes d'hegemonia, és a dir, econòmica, tecnològica, cultural, militar i normativa.

En l'àrea econòmica, els americans, malgrat estar en l'origen de la crisi, ja l'han superat i segueixen sent la primera potència econòmica mundial, amb un PIB de 15 trilions, mentre que el principal aspirant en aquest apartat, la Xina, presenta un PIB de sis trilions. Però si comparem la prosperitat i el desenvolupament social dels dos països no hi ha color, la Xina té 700 milions de ciutadans instal·lats en la pobresa (amb menys de 2 dòlars al dia). Només la Unió Europea en el seu conjunt supera per poc el PIB dels nord-americans, però hem de recordar que aquests formen un país que funciona com a tal, mentre que la Unió Europea avui està sumida no només en una crisi econòmica, sinó en una altra de política que amenaça seriosament la seva recuperació i la seva progressió en l'aspecte econòmic.

En l'àrea tecnològica, només la Unió Europea, el Japó i Alemanya poden competir amb els Estats Units. Per exemple, en aquests moments, un dels projectes estrella de la ciència, el del genoma humà, compta amb quatre grans investigadors, el Regne Unit, França, els Estats Units i una empresa privada, Celera Genomics, nord-americana. Això posa en relleu els ingents recursos públics i privats dels quals disposen els americans en matèria de R+D. La Xina ni compta en aquest apartat, perquè el seu model productiu per descomptat que no passa per la innovació, sinó més aviat per la imitació.

En l'àrea cultural, cap altre país pot exhibir una influència similar a la de l'american way of life, un model ètic i estètic que és importat voluntàriament i massivament per a gairebé tots els països del món. A través d'aquest model cultural, els Estats Units transmeten els seus valors polítics, econòmics socials i culturals, al mateix temps que suavitzen els aspectes més aspres de la seva política exterior.

No obstant, on Washington tritura els seus possibles rivals i referma la seva superioritat és en l'esfera militar. Ha militaritzat l'espai, disposa d'un sistema defensiu antimíssils i d'un arsenal nuclear plenament operatiu (a diferència del rus). Domina l'espai aeri i marítim de la terra, assegurant el 90% del comerç marítim. La seva força naval equival a la dels 17 països següents. El seu domini aeronaval li habilita una incomparable capacitat de transport -pot desplaçar-se i desplegar-se a qualsevol racó del món en temps reduït-. El cas d'Haití és il·lustratiu: en menys de 24 hores controlava un país i procedia a la distribució massiva d'ajuda humanitària. ¿On era la resta del món? Doncs a casa seva amb capacitat operativa zero, assenyalant-se els els uns als altres i veient qui n'assumia algun cost. A més a més, controla la principal estructura militar internacional, l'OTAN, i té a la seva disposició un ingent arsenal conven-

cional amb una capacitat de repo-

sició logística inabastable per cap altre país. El Regne Unit, França, la Xina i Rússia, amb arsenals molt menors, amb prou feines poden sostenir una agenda militar regional. I de la Unió Europea, més val no parlar-ne, ¡no té forces armades! I és que, en el context actual, el compliment de l'agenda està determinat en gran part per la força militar disponible i per la voluntat d'usar-la si arriba el cas.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Combinats aquests dos elements de l'hegemonia militar i sumats a les altres dues àrees esmentades col·loquen els Estats Units en una posició privilegiada a l'hora de controlar les principals organitzacions internacionals, molt especialment les econòmiques, l'FMI, l'OMC i el Banc Mundial. O el que és el mateix, primer lloc en l'àrea normativa. És a dir, configura les normes del gran joc que segueixen la majoria dels actors del sistema internacional.

Els Estats Units, és veritat, són menys poderosos ara que abans i han rebaixat la seva intervenció en els afers internacionals, però han perfeccionat les seves habilitats, han racionalitzat els recursos i conserven un poder determinant per a l'exercici de l'hegemonia. No intervenen perquè tinguin menys poder, sinó per considerar que la majoria dels esdeveniments que estan succeint ara al planeta són acceptables i raonablement compatibles amb la seva acció interior i exterior. Quan han hagut d'intervenir a l'Iraq o a l'Afganistan, no ho han dubtat, i han acabat amb dos detestables règims. I si han d'actuar una altra vegada, a l'Iran o a qualsevol altra part del món, no dubtaran a fer-ho. Professor de Relacions Internacionals de la Universitat Complutense de Madrid.