El torn
Separar-se dels fills
En l'articleUna manera antiga de separar-seal diariAra,David Cirici toca el moll de l'os de la situació actual que pateixen molts pares separats. Amb poques línies d'aquelles que traspuen veritat explica les con-
seqüències d'una separació «a l'antiga», que lamentablement segueix sent la que se sol produir per defecte: custòdia per a la mare i caps de setmana alterns i un dia entre setmana per al pare. Per més que en el moment dolorós de la separació ens repetim una vegada i una altra que la relació amb els fills no es veurà afectada, qualsevol que compti el temps total que els nens gaudiran de la companyia del seu progenitor pot veure que aquest passa a tenir un paper absolutament secundari, com si fos una activitat més de les tantes que realitzen. Cap de setmana amb els escoltes, cap de setmana amb el pare. No hi ha continuïtat, costa reprendre el relat de l'última trobada i no hi ha convivència real perquè ocupar-se dels fills és, tal com explicaCiricia l'article, «compartir espais, feines domèstiques i sentiments, fer-se nosa i fer-se riure, enfadar-se i reconciliar-se, estudiar o veure la tele junts, ocupar-se dels malsons, les baralles escolars, els polls i els constipats, i parlar de la vida i del món».
No hi ha solucions fàcils, és clar, però donar per fet que la custòdia l'ha de tenir la mare és triplement contraproduent: desapareix la figura del pare de la majoria de les llars, aquest no exerceix de pare ni té cura de les criatures durant el dia a dia i la mare carrega amb tota la responsabilitat sola, cosa que fa que es vegi impossibilitada de poder refer la seva vida o realitzar-se professionalment, i això la condemna a fer només de mare. Per això la postura més feminista possible i també la més humana seria promoure tot al contrari: custòdia compartida per defecte i només en alguns casos excepcionals que fos exclusiva d'un sol progenitor.
