Que sigui el que Déu vulgui

Si es parteix de la idea de l'existència del món com a creació divina, no sembla gaire lògic que, al llarg dels segles, aquest Déu s'hagi deixat separar entre cristians, jueus, musulmans. I no hi afegiré altres creences politeistes. Aquest és el misteri de la fe: que la fe no sigui única. I que a causa d'aquestes variants, hi hagi hagut unes lamentables i cruels guerres de religions i persecucions sistemàtiques de les manifestacions d'unes creences espirituals que no són les nostres.Anava a dir que, afortunadament, el tràgic bel·licisme religiós ha desaparegut, però només és cert en algunes zones del món. En altres, encara és visible, especialment en alguns països d'Orient, i també d'Àfrica. A Europa s'han suavitzat les diferències religioses. La fe s'ha fet més individualitzada. El francès catòlic no ha tingut cap problema per compartir el taller amb un alemany protestant. Podien competir pel sou, però no per la pietat. Ser religiós és independent de ser del Barça o de l'Espanyol. A més, la situació econòmica actual no afavoreix que la gent s'enfronti per qüestions de fe. En aquest sentit, la fe passa mals moments: i no tan sols la religiosa, sinó també la fe política, la fe econòmica. Els problemes i les necessitats són d'una materialitat absoluta. És possible que algú, fidel a una tradició piadosa, digui com els nostres avantpassats: «Que Déu ens ajudi». O aquella resignada o esperançada invocació: «Que Déu hi faci més que nosaltres». Però la gent sap molt bé que el desitjat ajut no pot venir del cel, sinó del Fons Monetari Internacional, o del Banc Europeu, o de les operacions que hauran de fer els bancs caiguts per no fer caure els clients. En aquest panorama s'ha de valorar la intervenció del bisbe de Solsona, que ha fet una crida a convertir els musulmans. Vol que, almenys a la seva diòcesi, els musulmans es facin cristians. Ha de ser així, si, com diu, «Crist és l'únic Salvador». La crida a l'evangelització que ha fet el senyor bisbe amb l'entusiasme juvenil que li correspon, i que respecto, no ha estat ben rebuda per les associacions islàmiques de la comarca, i tampoc per algunes associacions catòliques. Si Déu ha volgut que hi hagués diverses fes -¿haurien pogut néixer contra la seva voluntat omnipotent?- penso que el fet ha de ser respectat. D'altra banda, quan jo era jove encara era popular aquesta expressió: «Un parenostre pels qui van errats». Penso que no pot haver-hi un apostolat més discret i més eficaç.