Rajoy i el daltonisme polític
La fugida de Mariano Rajoy dels periodistes al Senat és potser la millor imatge que il·lustra el full de ruta del Govern en la seva batalla contra la crisi, perquè resumeix aquesta espècie de camarot dels Marx en què un ministre anuncia una mesura que és desautoritzada gairebé immediatament, o la història dels Pressupostos més efímers de la història als quals es retallen 10.000 milions en sanitat i educació com qui diu només sortir de les Corts. El pitjor no és la fugida en si. Un pot fugir cap endavant o en franca retirada. En qualsevol dels dos supòsits hi ha una direcció. Però la fugida de Rajoy és cap on sigui per tal de no enfrontar-se a les preguntes de la premsa.
Els estrategs i gurus en comunicació política estan obsessionats en aquelles imatges icòniques que queden en la retina dels electors en els inicis de mandat i que la ciència de la demoscòpia assegura que són decisius a l'hora d'afrontar la següent contesa electoral. Aquestes imatges poden ser d'impacte positiu o negatiu. Per exemple, l'ordre de retirada de les tropes de l'Iraq va ser un impacte positiu de Zapatero. La reunió de Carod amb ETA a Perpinyà va ser un pesat llast per al tripartit. L'Executiu de Rajoy s'està especialitzant en aquestes imatges negatives, amb l'agreujant que acaben sent gairebé editorials. ¿Recorden Guindos, ministre dels Mercats -perdó, d'Economia--, estrangulat pel cap de l'Eurogrup Junckers? Doncs això, Europa estrangulant Espanya. I Rajoy, fugint.
El president es va passar la campanya electoral fent el gallec, esquivant respostes i sense desvelar quines serien les mesures que afrontaria. Ja al Govern sembla decidit a seguir igual i desautoritzant-se a si mateix del poc que va deixar anar en campanya. Va dir que no apujaria impostos, i l'IRPF va ser la primera clatellada. Va dir també que no travessaria línies vermelles en sanitat i educació. ¿De quin color deu ser la línia dels 10.000 milions? Pot ser que simplement estiguem davant el descobriment del daltonisme aplicat a la política.
