Record dels camins de boira

Fa temps que no m'he submergit en una boira densa. Dies enrere, sembla que va haver-hi una boira molt notable tocant a línia de mar, a Barcelona, que obligava a la prudència o francament a la immobilitat als vaixells que havien de navegar prop del port -i al llarg del litoral- i als avions que havien d'entrar i sortir de la ciutat. Un fenomen que no va invadir l'Eixample. Era, sobretot, una boira marinera.

Jo he conegut diverses boires al llarg dels meus viatges a peu, i confesso que per a mi tenien una atracció especial, potser perquè no hi estic acostumat. A vegades, en un poble basc o en un poble gallec, em llevava, mirava per la finestra de l'habitació que havia llogat i no veia res. Acostumaven a ser les primeres hores del matí. Més enllà del vidre hi havia un teló gris, com una paret. Sabia que a pocs metres hi havia un arbre, l'havia vist el vespre anterior, però havia desaparegut. Potser la sensació més estranya la vaig tenir a Fisterra, a Finisterre. El vespre anterior havia contemplat, des de l'altura del far, una mar inacabable -allà al lluny hi havia una invisible Amèrica- i una llarga posta de sol. L'endemà no es veia absolutament res. La soledat i el silenci eren absoluts. Més d'una vegada he començat un camí amb boira, que només permetia veure uns quants metres més enllà. Al meu davant, en la pàl·lida muralla de grisor, s'insinuava el perfil d'un arbre, que al cap d'unes passes s'havia concretat. El deixava enrere, el paisatge tornava a desaparèixer fins que un altre arbre començava a dibuixar-se. Eren unes aparicions tranquil·litzadores. Fins que, després d'una pujada, la boira quedava enrere i apareixia un camp, una barraca, el tancat d'una finca. A vegades em trobava un home que sortia de la boira, anàvem en direcció contrària, ell amb bicicleta, i ens aturàvem un moment, i ens oferíem quatre paraules, com si aquella petita conversa ens tranquil·litzés. I ens dèiem adéu amb la mà, i la mà d'aquell home em donava ànim per continuar. Més d'una vegada havia arribat a un poble sense veure el poble. Només una mica de carrer. Però la boira s'estripava; sempre he pensat que la boira és més amiga dels camps que dels pobles. Passava tocant les cases i hi deixava una tènue boirina. Al vespre, els antics fanals feien una llum vaga, com si la boira els emboliqués com una bufanda. La boirina no tapa, com fa la boira, sinó que dibuixa tènuement els perfils de les coses.No he encès mai una pipa fent camí en la grisor. Seria ridícul enmig de la fumositat d'una boira densa.