Crims imperfectes

Dos ciutadans van morir fa uns dies a ganivetades a l'Hospitalet de l'Infant, a mans d'un altre, enmig d'una batussa. Per fortuna, de moment els comentaristes ens estalvien explicacions psicosociològiques o racials perquè, pel que sembla, eren veïns coneguts del poble, subjectes, això sí, a les passions normals de qualsevol ésser humà, com és la gelosia, que consumeix i mata. En canvi, una mica més d'una setmana abans, quatre ciutadans -aquesta vegada, identificats eufemísticament com d'ètnia gitana, és a dir, simplement, gitanos, una condició tan digna com la de català, hongarès o finès- van mantenir una baralla amb diversos senegalesos. Descrits aquests últims com asubsaharians(¿hi hasobresaharians?), han estat objecte de diverses insinuacions sobre la seva condició marginada. I no han faltat informacions sobre suposats tràfics de droga i lluites entregrups ètnicsper dominar l'espai públicque cadascú s'entesta a posseir, entre altres eufemismes propis del llenguatge infumable dels múltiples experts en criminologia recreativa. He escoltat algun savi en psicologia, i un altre en la disciplina anomenadaresolució de conflictes, pontificar sobre successos com aquests i aconseguir no dir al pa pa i al vi vi ni una sola vegada. Admirable.

Hi ha un llenguatge al carrer

-el seu i el meu-, i un altre prenyat de xerrameca manufacturada especialment per descriure esdeveniments en què s'explica la responsabilitat moral -que mai es jutja- amb tanta cautela que al final es desvirtuen totalment i de manera irremeiable. Escamotejar la culpa, sapiguem-ho, és una forma de deshonestedat. Els que donen i comenten aquestes notícies haurien de tenir el coratge d'alliberar-se d'aquest vici. És evident que quan s'esdevenen crims com els al·ludits anteriorment hi intervé la pobresa, o la marginació, o els deutes, o antics rancors. Però mai ells sols justifiquen i expliquen un assassinat. Pensar que són causes de delicte equival a suposar que, com que hi ha menys suïcidis a l'estiu que a l'hivern, o són menys freqüents entre catòlics que entre protestants, la seva causa és el mal temps o la fe luterana. Les condicions de vida, o els prejudicis socials o racials, són circumstàncies externes significatives, però al final no expliquen res interessant. El descrèdit que ha patit avui la responsabilitat humana a causa d'aquesta obsessió per explicar el que és essencial -les causes genuïnes d'un crim- pel que és secundari -la raça, la pobresa, el barri en què un viu- ajuda a augmentar l'extraordinària confusió moral del temps present.

Els intèrprets improvisats del crim ho tenen molt més difícil per explicar la bona vida que s'estan regalant tants delinqüents financers

-des d'estafadors que dirigien grans bancs fins a directius que s'han retirat amb jubilacions astronòmiques de les caixes d'estalvis que havien enfonsat- que no han estat jutjats per cap tribunal. Ni ho seran. També els costarà explicar per què directius d'empreses financeres culpables del desastre econòmic actual són ministres en tres països europeus. En un, Itàlia, primer ministre. No està malament. En aquests casos, l'excel·lent educació escolar i universitària i el fet de procedir de bona família són inútils per fer una sociologia recreativa com la que es posa en marxa, imparable, per parlar delcrim del Besòs.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

Perquè no cessi el truculent entreteniment popular -ara ja no s'aplica el garrot vil en les places públiques espanyoles, com es feina antigament-, resulta que una presumpta i ingeniosíssima assassina és jutjada a Barcelona per un crim que reuneix les condicions necessàries perquè algú li hagi posat, fent gala d'originalitat gallinàcia, el nom decrim perfecte. Ens assalta l'estupor: crim perfecte-perfecte és el dels financers al·ludits. Impunes, tranquils, rics. Com abans. O, en general, el de la massiva economia que trafica amb drogues o eltràfic de blanques, com solia dir-se abans -en expressió incompressible per a un-, per no parlar del negoci privat d'armes o el reclutament de mercenaris per matar millor en les diverses guerres. La perfecció és, en tots aquests casos, enlluernadora. Això sí, no reben la massiva atenció que la truculència atrau, encara que es presenti en llenguatge hipòcrita, mediàticament correcte.

La falta d'atenció que reben els crims genuïnament perfectes manté plens de tranquil·litat els verdaders cultivadors del crim com una de les belles arts. Mentrestant, els crims imperfectes distreuen l'atenció de magistrats, sacerdots, moralistes radiofònics i televisius, polítics i fins i tot d'alguns filòsofs morals. Els fan oblidar delictes molt més incòmodes per ser perseguits en nom de la llei. Són els crims fantàstics, els realment perfectes. President de l'Institut d'Estudis Catalans.