Gent corrent
María José Díaz: «Per guanyar el Mundial em van donar 3.500 euros»
Jugadora de petanca. Va estudiar perruqueria. Va treballar a la indústria gràfica. És campiona mundial. Està a l'atur.
«Per guanyar el Mundial em van donar 3.500 euros»_MEDIA_3 /
Tenir un títol de campiona del món i mitja dotzena de títols nacionals i ser, no obstant, una desconeguda, i estar a l'atur, i tenir una hipoteca, i algun problema per arribar a final de mes, però això sí, una habitació plena de trofeus, i aixecar-se cada dia per portar la nena al col·legi i després tornar i arreglar la casa, i després cuinar, i un parell de tardes a la setmana seguir entrenant perquè s'ha de seguir competint, acumulant títols, encara que molt pocs et coneguin, encara que siguis una anònima campiona mundial. Ser bona, magnífica, en alguna cosa que no omple estadis. La petanca.
-Expliqui'm quina feina feia, per favor. I què és el que va passar. Per què es va quedar a l'atur.
-Miri, els últims 15 anys vaig treballar en una empresa d'arts gràfiques, i va passar que les coses van començar a anar malament, i van començar a endarrerir-se amb la nòmina. I en fi, que quan allò es va fer insostenible vaig optar per denunciar.
-¿Què feia?
-Era manipuladora. Una feina que vaig aconseguir als 23 anys. Abans era perruquera, però per poder casar-me necessitava guanyar més diners, i em vaig decidir per això.
-¿Perruquera?
-Sí. A mi això d'estudiar mai em va anar bé, així que quan vaig haver de decidir què faria només vaig pensar: «M'agrada pentinar, faré perruqueria». I em vaig matricular a una acadèmia, em vaig formar, vaig treure el títol i em vaig posar a treballar.
-¿Era la perruquera que jugava a la petanca?
-Doncs sí, ja llavors havia participat en un Campionat d'Espanya i havia quedat quarta. Però això de la perruqueria va ser curt. Vaig començar d'aprenenta a Badalona, a la Perruqueria Francisco, que era una d'aquestes perruqueries petites, de barri. Després me'n vaig anar a Barcelona, a una que es diu Espejos, que quedava a Sarrià, i després vaig tornar a Badalona, a la Perruqueria Conchita Perea. I ja. Això va ser tot.
-Explíqui'm per què es va interessar en la petanca, per favor. Com va començar. Aquesta mena de coses.
-Tenia 9 anys quan vaig començar. La meva mare anava a un centre esportiu, el Club de Petanca el Hogar, a Badalona, i l'acompanyàvem tots, el meu pare, els meus dos germans i jo. I bé, ja se sap, ets una criatura, tires quatre boletes... Així vaig començar. Em va agradar i als 12 anys em vaig federar. Vaig estar en diversos clubs, però vaig acabar aquí, al de Santa Coloma, que va ser on vaig començar a guanyar els primers títols de Catalunya. I a poc a poc li vaig agafar el gust a això de guanyar, així que entrenava més per seguir guanyant.
-¿Es va posar objectius? Vull dir: «Ara guanyaré el campionat de Ca-talunya; ara el campionat d'Espanya; ara el Mundial...»
-No, això mai ho he fet. Només pensava a entrenar-me i a jugar millor, i a competir millor. A partir d'aquí, si guanyava, doncs molt millor.
-Deu ser... No sé com dir-ho. Estrany, ¿no? Deu ser estrany tenir un talent i ser molt bona en alguna cosa i obtenir un títol mundial... I haver de treballar en una perruqueria, ¿no?
-És una mica trist, sí. No és que jo ho faci per diners, ja ho veu, tinc 38 anys i segueixo jugant, i competint, i ho faig sobretot perquè m'agrada, però ¿sap quant em van donar pel títol mundial? 3.500 euros. Fa riure, ¿oi? Comparat amb altres campionats del món, fa riure. I no te'ls donen els organitzadors, no, això van ser uns diners que em va donar el Consell Superior d'Esports. No cal dir que és impossible viure d'això. En altres països, sí: a França, per exemple, està molt més organitzat.
-Almenys deu tenir molts trofeus.
-Ah, això sí. Tinc una habitació plena de trofeus, uns 200, almenys. Hi ha tots els dels campionats d'Espanya que he guanyat, bé, que hem guanyat, perquè és per equips, i els que vaig guanyar quan era petita, i quan era més jove... En fi, un munt. De tant en tant en regalo algun a un càmping de Malgrat on anem, perquè puguin premiar els nens.
-Encara cobra l'atur, ¿oi? Vull dir, no se li ha acabat.
-Sí, encara l'estic cobrant. I esperant que l'empresa on estava em pagui el que em deu: hi ha una sentència de fa dos anys i encara no em donen els diners. En fi, ja ho veu, tinc els problemes de tothom.
-¿En què treballa el seu marit?
-Treballa en el servei de neteja de Barcelona.
Notícies relacionades-¿Van molt justos?
-Bé, tenim una hipoteca, una filla de 3 anys... Sí, anem justos, escanyats, aquesta és la veritat.
