Delinqüència financera

No sé si coneixen les contundents consideracions que, en diversos videos fàcilment accessibles a través de Youtube, fan l'economistaJohn Perkins, antic cap d'economia de l'enginyeria Charles T. Main Inc. (actualment Parsons Main Inc.), i l'hel·lenistaPedro Olalla, professor de la Universitat d'Atenes, a propòsit del comportament dels mercats i de determinades corporacions financeres. Qualsevol cercador els hi conduirà sense dificultats. Val la pena que les sentin.

En la segona part (Addendum, 2008) del documental dePeter Joseph Zeitgeist (en alemany, «signes dels temps») i anteriorment en el seu llibreConfessions of an economic hit man (2004),Perkins afirma: «Quan jo era un gàngster econòmic, analitzava les estadístiques de molts països del Tercer Món. I, tanmateix, mai no he vist una caiguda en picat tan ràpida com la del meu propi país, els Estats Units. (...) Les estadístiques indicaven clarament que érem manipulats i descaradament enganyats pel nostre govern i les institucions financeres mundials. Aquestes persones practicaven el joc que jo havia après com a gàngster econòmic: fer que el futur semblés de color de rosa».

Més recentment, en unes declaracions penjades a internet el 5 d'octubre passat,Olallamanifestava: «Els qui controlen el poder financer s'estan fent els amos del poder polític mitjançant l'explotació del deute, i ho fan amb la connivència dels nostres governants. (...) Quan les forces financeres hagin conquerit completament el poder polític, desapareixerà la política com a exercici de sobirania. Governi qui governi, serem tots esclaus d'un grapat de magnats del diner. Resistir com a ciutadans davant d'aquest procés és el sentit profund de les darreres mobilitzacions de la majoria de grecs».

Seria esperable que aquesta mena de raonaments -o el seu desmentiment fefaent- sortís dels líders polítics europeus (et pour cause espanyols i catalans). No sembla que sigui el cas. Es diria que els nostres líders, amb la seva submissió, es dobleguin davant els poders fàctics quePerkinsdenuncia i confirmin fil per randa els temors d'Olalla. Ho trobo molt preocupant. ¿Cap on ha de mirar la ciutadania, així doncs?

Paul Krugman, premi Nobel d'economia l'any 2008, afirmà fa uns dies: «Una crisi provocada per la liberalització esdevé pretext per escorar-se encara més cap a la dreta. En una època d'atur massiu, la despesa pública i els programes socials es retallen dràsticament. (...) Rescatar els bancs mentre es castiga els treballadors no és una recepta per a la prosperitat. (...) Islàndia ha deixat que els bancs s'arruïnessin. (...) En comptes de mirar d'aplacar els inversors internacionals, ha imposat controls temporals als moviments de capital per tal de concedir-se a ella mateixa un cert marge de maniobra».

Per la seva banda,Anton Costas, catedràtic de política econòmica de la Universitat de Barcelona, ha dit en aquest mateix diari (17 de novembre passat): «S'ha format una nova Santa Aliança germanicofrancesa que és la que de fet governa la Unió Europea i l'euro. I ha decidit actuar igual com ho feia el vell imperi romà. Envia els seus propis governadors (ara se'ls anomena tecnòcrates) a les províncies on hi ha problemes perquè substitueixin governants escollits per les democràcies locals. (...) Els mercats s'acarnissaran amb els nous governs. (...) I no valdrà per a res que aquests nous governs prometin renovats sacrificis. Només pararan quan tinguin por de la reacció de la manada en el seu conjunt». Davant d'aquest panorama, com és que (quasi) tots els nostres líders polítics callen i acaten?

Antoni Serra Ramoneda, catedràtic emèrit d'economia de l'empresa i expresident de Caixa Catalunya (1984-2005), en el seu llibreEls errors de les caixes (2011), exposa per què aquestes entitats han perdut tants diners i han dilapidat un prestigi secular. No sembla que les seves consideracions hagin dut cap polític a actuar en conseqüència. El mateix dia que el Banco de España intervenia el Banc de València (21 de novembre passat) i havia d'injectar-li 1.000 milions de capital i 2.000 de liquiditat, qui n'havia estat president, i també vicepresident de Bankia, decidí conservar la presidència de Bancaja i es disposava a esperar una jubilació de quasi tres milions d'euros anuals. Davant de tot plegat,Joan Rosell, president de la patronal CEOE, considera «legals, però immorals, les indemnitzacions rebudes pels cobdiciosos, ambiciosos i desvergonyits exgestors d'algunes empreses parapúbliques». Cap reacció política.

Notícies relacionades

Jo ja no voto

Això no ha d’anar de percentatges

Em sembla que ha arribat l'hora de fer alguna cosa més que indignar-nos. No és un tema només ideològic, és una qüestió èticament indefugible. Hem de saber que estem en mans de delinqüents financers (alterar el preu de les coses és un delicte tipificat), tal com la ciutadania de Chicago va estar a la mercè de gàngsters en connivència amb polítics corruptes. La majoria dels nostres no ho són, em sembla. Però acaten les decisions dels delinqüents. A la pràctica, la diferència acaba essent petita. Que no s'oblidi: la complicitat amb delinqüents és també un delicte.

Socioecòleg. President d'ERF.