Gent corrent
María Martos: "El meu pare ens havia explicat com era el mar"
...i els seus hàbits. Per exemple: caminar durant 20 anys per la mateixa platja, cada dia; o fer esport amb 92.
«El meu pare ens havia explicat com era el mar»_MEDIA_3 /
Tot comença o pot començar en un tren, a l'altura de València. La María té 44 anys i travessa mig Espanya en una espècie d'operació de rescat, perquè el seu fill Antonio ha tingut un accident a Barcelona; res de greu, però ella hi vol ser. La seva vida, de moment -la de la María- cap a les sis síl·labes, 16 lletres i poc més de 3.000 habitants que conformen Torreblascopedro, el seu poble, a Jaén, on ha viscut sempre. La María, per exemple, no ha vist mai el mar. Però això està a punt de canviar.
-Recordo que al compartiment hi havia un senyor d'Alacant amb qui vaig estar parlant una estona. I, no sé com, vam arribar al tema del mar. «¿Tu no has vist mai el mar?», em va preguntar. I jo: «Doncs no». El meu pare, que havia estat a la guerra de l'Àfrica, ens havia explicat com era el mar, i com eren les onades, i els vaixells, i l'únic que jo havia pogut fer fins llavors era imaginar, perquè en aquells temps no hi havia televisió. Bé, doncs a l'altura de València em diu: «Mira, això és el mar». I jo: «¿Ah, això és el mar? Doncs molt bé». Perquè la veritat és que es veia lluny, no es veia bé. Però al cap d'una estona, en un revolt, de sobte, era allà. El mar. Al costat del tren. Recordo que em vaig posar a cridar. «¡Ai, el mar!», cridava. «¡Ai, el mar!»
-Vist el que va passar després, va ser gairebé un amor a primera vista, ¿no? Per favor, expliqui'm bé això de les passejades diàries. Perquè eren diàries, ¿oi?
-Sí. L'hi explico. Fa 27 anys que va morir el meu marit. Llavors... Imagini's: ja no treballava, els néts havien crescut, se n'havien anat... Per no parlar dels fills, és clar. I a sobre ja no hi era el Manuel. Bé, doncs me n'anava al mar. Cada dia. A caminar.
-¿Durant quant de temps?
-Durant... ¿A veure? Sí, més de 20 anys. Però no per exercici; ho feia bàsicament perquè m'agradava el mar. El problema és que ara m'he fet gran, i la meva filla no em deixa...
-¿On anava? A les platges de Bar- celona, suposo.
-No, a les de Castelldefels. Hi anava perquè ja tenia el costum, perquè abans, quan l'Antonio, el meu fill, vivia allà, jo hi anava molt a veure els néts, i sempre, sense falta, sempre anava amb ells a fer un passeig per la platja.
-Ho entenc. Suposo que allà tothom la coneixia, ¿oi? Si hi va estar caminant tants anys...
-Home, i tant. Tots els pescadors de la zona em coneixien. I molts veïns, gent que també sortia a caminar. Jo caminava des d'un extrem fins a l'altre i bàsicament saludava tothom que em trobava.
-Fa una estona parlàvem de l'accident del seu fill, i del seu viatge a Barcelona, i que justament des d'aleshores viu aquí... És així, ¿oi?
-Sí.
-¿A què es dedicava?
-Doncs jo, al principi, treballava en una casa. La casa dels senyors La-rruiz, que eren unes boníssimes persones. M'ocupava de la casa i dels nens. A l'agost anàvem a Calella a estiuejar, que a mi m'agradava molt per... Ja s'ho imagina: el mar.
-¿I després?
-Després no vaig tornar a treballar. Em vaig dedicar a la família.
-M'ha dit que ja no va al mar...
-Bé, no tot l'any, com abans; a l'estiu. Hi vaig a Tarragona, amb la meva filla, i miro de baixar cada dia a la platja. Encara que ho hagi de fer sola.
-¿I en el dia a dia? ¿Què fa, ara que no té aquestes caminades?
-Faig gimnàstica.
-Gimnàstica.
-Al casal. Dos dies a la setmana.
-Em va dir que tenia 92 anys, ¿oi?
-Em conservo bé. I m'agrada. Em vaig apuntar al casal sense saber ben bé què hi faria, com una alternativa, ¿m'explico? Com que ja no podia caminar vora el mar... Fins que un dia vaig provar la gimnàstica, i em va agradar.
-Alguna relació devia tenir amb caminar 20 anys per la platja.
-Potser sí. L'aire del mar. Bé, però segueixo caminant, el que passa és que ja no és per la platja. Sempre faig uns quatre o cinc quilòmetres. Cada dia. I li dic una cosa: el pròxim dia 2 em donaran una placa.
-¿Un homenatge?
-Sí. L'ajuntament, el districte, durant les festes del barri. Hi haurà un homenatge a la gent gran del casal i em faran un reconeixement. Per això de la gimnàstica, i perquè sóc la més gran, ja m'entén.
Notícies relacionades-Caram. ¿I li fa il·lusió?
-Molta.
