Preus, marges i agricultura

Els mitjans de comunicació recullen les protestes dels agricultors davant d'uns preus desajustats. Darrere d'aquesta realitat, la paraulavolatilitat sembla resumir tot el que passa. Tant la Unió Europea (UE) com, per primera vegada, el G-20 tracten de la variabilitat dels preus agrícoles com a problema de primera magnitud. La preocupació procedeix de l'alt poder desestabilitzador de l'increment agut del preu dels aliments bàsics. No obstant, ni tot són preus, ni tot és volatilitat. Sota una mateixa etiqueta s'identifiquen problemes molt diferents, que requereixen respostes ajustades a cada tema.

L'alta volatilitat és intrínseca a l'agricultura. Els aliments tenen una demanda molt inelàstica i petites modificacions d'oferta generen respostes multiplicades en els preus. Acompanyant aquesta característica, els aliments tenen una oferta erràtica per raons climàtiques, sanitàries, pel caràcter perible del producte, etcètera. Així, una demanda inelàstica i una oferta variable formen una parella explosiva. Davant d'aquesta realitat, es disposa de diverses menes de mesures reguladores dels mercats agraris. Mesures que poden dirigir-se a controlar l'oferta, a salvar cicles baixistes, a controlar el risc, a estabilitzar la renda, a estabilitzar la producció, etcètera.

Però quan parlem de volatilitat imaginem uns mercats perfectes amb cicles que acaben compensant-se. La Bíblia ja ens ho explica. Es tracta d'estalviar en època de vaques grasses per resistir quan arriben les magres. El problema és, no obstant, que les condicions de mercat disten molt de ser perfectes i pot ser que en aquestes circumstàncies les vaques sempre siguin magres, una cosa que ja està passant amb l'ajuda d'una crisi que fa més difícil qualsevol marge de negociació.

La cadena alimentària és altament asimètrica amb marcats signes oligopolistes en la baula de la distribució. Per això, una capacitat de negociació més gran d'una de les parts acaba imposant uns marges desequilibrats. Paradoxalment, les lleis de defensa de la competència, nascudes per evitar les pràctiques distorsionadores del mercat, dificulten les aliances comercials del sector productor davant d'uns clients que no necessiten aliar-se, donada la seva dimensió i l'alt nivell d'integració. En altres paraules, aquestes lleis acaben defensant els oligopolis. És necessari trencar aquest absurd equilibrant la posició de les parts. Tenint en compte que seria absurd fragmentar les grans empreses de distribució, és necessari facilitar les aliances i la negociació col·lectiva de preus des de les organitzacions de productors. La legislació comunitària ja preveu la possible excepció agrària en determinats aspectes de les lleis de competència. Es tracta, doncs, de desenvolupar aquesta excepció i aplicar-la. En aquesta mateixa direcció, convé atorgar un paper més important a les organitzacions interprofessionals i fomentar els mecanismes que facilitin les sinergies en tota la cadena alimentària, com ara els codis de bones pràctiques comercials.

Així mateix, estan madurant un seguit de propostes encaminades a exigir que les relacions comercials es concretin a través de contractes dilatats en el temps, que donin seguretat econòmica als operadors i estabilitat als preus. Fins i tot, donades les fortes oscil·lacions de preus en matèries primeres, s'està proposant vincular, totalment o parcialment, durant certs períodes de temps, el preu pactat a indicadors objectius de costos.

Un altre element de distorsió procedeix de relacions de comerç exterior no equitatives. Es tracta d'un tema espinós i gens fàcil de resoldre. Per una part, existeix la voluntat d'impulsar el comerç internacional com a motor d'eficiència, però això requereix evitar formes desequilibrades de relació. L'Organització Mundial del Comerç (OMC) ha fixat normes clares contra el dúmping i ha establert restriccions per a l'ús de limitacions o barreres d'accés.

No obstant, la UE ha establert creixents requeriments en l'àmbit de la sanitat alimentària, condicionants mediambientals i normes sobre benestar animal dirigits a aconseguir una alimentació europea amb alts estàndards de qualitat i sostenibilitat. Aquestes normes europees (excepte les sanitàries) són molt difícils de controlar en proveïdors estrangers i són difícilment exigibles en el marc de les normes internacionals de comerç internacional, un fet que pot crear unes condicions seriosament desiguals entre els agricultors europeus i els seus competidors.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En el si de l'OMC s'ha de revisar l'acceptació d'aquests condicionants. Els països, per raons culturals, de qualitat o sanitat, tenen dret a fixar les seves pròpies condicions de producció i comercialització d'aliments. No es tracta en absolut d'una barrera tècnica impròpia si els mateixos condicionants que s'exigeixen al proveïdor exterior són exigits als productors interns. No es tracta de dificultar el comerç, sinó d'establir relacions equivalents.

Economista.