Anar al contingut

El preu de tenir més esperança de vida

¿Medicalitzar la mort?

Antonio Sitges-Serra

La generalització de prestacions sanitàries a pacients terminals és utòpica i indesitjable

Quan un sap que es morirà, la infància s'ha acabat.

Eugène Ionesco

Per més que els nostres ciutadans admirin l'actitud prometeica i aparentment altruista de científics i professionals de la salut, el mite de l'elixir de la vida eterna s'assembla cada vegada més a un esperpent ideològic en mans del lobby medicoindustrial. El preu que estem pagant per haver duplicat la nostra esperança de vida els últims 100 anys és més alt del que creu el comú dels mortals. La medicina genera avui una infinitat de malalts crònics, discapacitats, dependents, molts dels quals són terminals, com a fruit d'intervencions quirúrgiques mutilants i ineficients, cures intensives difícils de justificar i quimioteràpies esgavellants. Una tercera part dels pacients que moren de càncer estan en aquell mateix moment rebent encara quimioteràpia, generalment caríssima. Dos terços dels pacients que han estat més d'un mes ingressats en una uci moren al cap dels dos anys subsegüents; en el cas de pacients de més de 70 anys, la meitat dels que sobreviuen a l'uci moren en els sis mesos següents. Dels pacients operats de càncer de pàncrees o d'esòfag, amb prou feines el 15% supera els cinc anys, període durant el qual sovintegen les visites, les anàlisis, els tacs i la quimioteràpia tòxica. Està, doncs, plenament justificat l'interès creixent que desperta l'anomenada medicina pal·liativa, especialitat no reconeguda oficialment que té com a objectiu -més enllà de la retòrica humanista- medicalitzar la mort, conseqüència natural de la medicalització de la salut que ja patim i que amb el temps s'agreuja en detriment del nostre benestar físic i mental.

La medicalització de la salut representa una minva substancial de l'autonomia individual i fomenta la irresponsabilitat per als nostres estils de vida; minva d'autonomia i irresponsabilitat a les quals ens ha conduït tant paternalisme estatal i tanta previsió social. Per mencionar només algunes de les seves dianes, l'embaràs, l'alimentació, la menopausa, la sexualitat, les nostres manies o l'envelliment són considerats gairebé malalties que necessiten -segons la correcció política vigent- un abordatge integrador i interdisciplinari i un llarg etcètera de bestieses per l'estil. En vies d'esgotar-se els estats fisiològics susceptibles de ser convertits en malalties potencials, l'ull de l'huracà medicofarmacològic pivotarà aviat sobre la mort i el seu entorn.

El nostre sistema de salut i les malalties associades a la longevitat generen tanta quantitat de pacients candidats a ser tractats pal·liativament que la ministra Pajín s'ha posat les piles i ens promet una llei que assegura el dret de tot ciutadà que els metges se n'ocupin fins a la mort. Això sí, la paraula tabú ha desaparegut del projecte de llei, on es redefineix la mort com «el procés final de la vida», i com a tal, susceptible d'ordenació jurídica, de medicalització i d'institucionalització. Sembla que la redefinició de la mort com a procés defuig la incomoditat d'haver-se-les amb l'eutanàsia o amb el suïcidi assistit. La llei, es diu, evitarà l'acarnissament terapèutic, però ignora que aquest acarnissament forma part d'una cultura molt estesa entre els metges i també entre pacients i familiars, a qui assisteix el dret a exigir atenció mèdica fins a l'últim alè.

La generalització de prestacions sanitàries als pacients terminals -i tots ho serem un dia o un altre- és una utopia i, com tantes altres prestacions socials anunciades i després dissipades, irrealitzable si no es vol donar un cop molt dur als ja prou exigus recursos de la nostra sanitat pública, que amb prou feines arriben per cuidar els vius. La llei en projecte inclou un paràgraf en què es llegeix que cada pacient en agonia podrà disfrutar d'«habitació d'ús individual durant la seva estada». ¿Com és possible una desconnexió així de la realitat en un moment en què s'estan tancant centenars de llits hospitalaris i els cirurgians no podem ni donar data d'intervenció a pacients que encara tenen alguna opció de curar-se?

CrEGUIN-ME, la mort dolça -com tants altres aspectes de la nostra salut- hauria de passar a ser responsabilitat nostra i dels que ens envolten; i com més lluny de l'hospital, millor. Així que, depenent de quin diagnòstic els donin els metges, segueixin els meus consells: deixin immediatament les pastilles del colesterol (si no les havien deixat abans), marxin a casa i aprenguin quatre idees bàsiques de farmacologia que tan útils els seran si arriba el cas que necessitin alguna ajuda d'aquest tipus. No és més difícil subministrar les benzodiazepines o la morfina que aprendre a conduir o a jugar a la borsa. Tornin als seus hobbies, reprenguin les addiccions raonables que algun metge ben intencionat els va prohibir en el seu moment i disfrutin dels aliments que encara els vinguin de gust. I quan arribi el moment de partir, escoltin la seva música preferida i obrin de bat a bat la finestra de l'habitació individual de casa seva: l'aire fresc els provarà molt i el colom que els abandoni el pit trobarà la sortida més fàcilment. Catedràtic de Cirurgia de la UAB.

0 Comentaris
cargando