Xavier Pascual: «Em sentia com un hàmster atrapat a la roda»

Xavier Pascual va entrar a Toshiba el 1990, quan quasi ningú tenia un portàtil. Va arribar a ser vicepresident per al sud d'Europa de la multinacional japonesa. Influïa -i molt- en el creixement de la informàtica de consum, però no en el dels seus propis fills.

-Gaudia de poder i prestigi. ¿Quan van començar a pesar-li?

-El 2006 em van nomenar vicepresident per al sud d'Europa i em van proposar portar Itàlia, cosa que implicava més viatges. Dels 20 dies laborables, 12 els passava a Itàlia, cinc a Madrid i la resta a Barcelona. Els meus fills creixien, em necessitaven i només els veia el cap de setmana.

-Poc temps.

-Trobava a faltar la convivència. Fins i tot els moments de tensió. Coneixia bé els aeroports i els hotels, però molt poc els nens. Toshiba tenia una llotja al Barça, però no havia vist mai un partit amb ells, sempre hi vaig anar amb clients.

-Guanyava un gran sou.

-No tenia problemes. Però va arribar un moment que només podia gastar els diners a les botigues dels aeroports. I al voler compensar els meus fills a base de regals, em carregava la feina diària que havia anat fent la meva dona.

-Un mal sistema, sí.

-Un dia, a l'anar-se'n al llit, un dels meus fills em va preguntar: «¿Vindràs aquest cop al festival de Nadal?» I vaig veure que no podia, i el pou s'anava omplint. Em sentia com un hàmster atrapat a la roda sense poder-ne baixar. Era presoner del temps. Sempre m'ha agradat assumir riscos i suporto bé les pressions, però tenia mal compensada l'altra part. «He de fer un canvi», em vaig dir.

-Una vegada decidit, ¿per on es comença?

-Primer ho vaig plantejar a l'empresa, amb la qual sempre em vaig sentir molt identificat. Els vaig dir que creia que s'havia acabat un cicle, i que la meva expectativa professional no quadrava amb la vital.

-Vertiginós.

-Recordo que, després d'un any de transició, l'últim dia vaig anar a l'oficina i va venir el de sistemes a dir-me que havia de desconnectar-me de la xarxa de Toshiba... Després de 21 anys deixava el meu equip. Vaig sentir una cosa semblant a la soledat... Suposo que els deu passar el mateix als futbolistes. A partir de llavors era el responsable del meu camí. Tornava a ser Xavier Pascual, no el vicepresident de Toshiba.

-Un pas cap a un mateix.

-Necessitavabarcelonitzar-meipascualitzar-me. Tornar a casa produeix una sensació bastant estranya...

-¿Estranya?

-Estava acostumat a ser el rei del meu petit regne, que era Toshiba. Els primers mesos, a un dels meus fills li demanava comptes sobre els deures, i em va contestar: «Amb la mare ja ens aclaríem, deixa-ho córrer». N'estic aprenent.

-La gent no acostuma a fer el que vostè ha fet.

-La majoria agafa obligacions econòmiques que li hipotequen la vida. Es tracta de buscar l'equilibri.

-I no importar-te perdre estatus...

-Al final analitzes què és el que et fa feliç: ¿tenir un bon cotxe o veure créixer els teus fills? Has d'estar disposat a adaptar-te.

-De tot això fa pocs mesos, ¿cap nit en blanc?

-Em sento segur de mi. Estic convençut que tot anirà a millor.

-Més d'un no ho deu haver entès.

-Algú, sí. Però quan expliques bé la història, et diuen: «Si pogués sortir de la roda, també buscaria el meu propi destí». És gent que té pànic de la incertesa, i més en aquests temps de crisi.

-Vostè no.

-Com a molt sento estranyesa. Passeges el gos al migdia i veus la gent a pas ràpid, amb les Blackberry traient fum. I de sobte et trobes un amic i et pregunta: «¿Què? ¿Quan tornes?» Disfrutes, però hi ha alguna cosa a dins que et diu que et falta l'altra part...

-Ja maquina aquesta altra part, ¿oi?

-M'agradaria fer alguna cosa de caràcter social. Un projecte tecnològic per a discapacitats, per exemple.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

-Tota la seva decisió té una fibra moral. ¿Heretada?

-Durant la guerra, el meu avi va haver de marxar a l'exili i va acabar lluitant en la segona guerra mundial. Sempre va ser humil i molt respectuós, i va lluitar per uns ideals. És una figura que sempre he tingut molt present. M'imagino que part de la seva fermesa està al meu ADN.