Imad Dali: "Jo he sigut allà, ho he sentit: 'Ja és aquí el negre aquest'"

-Una trajectòria... No sé com dir-ho: singular, ¿no?

-Pot ser. Aprofitava les oportunitats.

-I una d'aquestes oportunitats el va portar a ser model.

-Sí, més o menys. Tenia 17 anys i havia enviat una foto a un concurs de la revistaElle. I vaig guanyar. S'hi va interessar una agència francesa i vaig començar a fer petits treballs a París.

-No tothom envia foto a Elle.

-Ja ho sé, va ser una cosa que vaig fer per curiositat, un impuls, i a més ho vaig fer convençut que no passaria res. Però ja ho veu, es va convertir en la meva font d'ingressos durant uns quants anys. És clar que aquella era l'època delboomde la immigració, i aquella imatge del noi moreno, àrab, era molt ben rebuda. Sempre acabava encaixat en els temes ètnics.

-Què era, ¿model de revista?

-No solament. Vaig arribar a desfilar a la passarel·la Gaudí, i a París, i a Milà. Vaig ser model entre els 17 i els 23 anys, i d'aquests n'hi va haver dos de molta feina. Després, a poc a poc, ho vaig anar deixant.

-¿I què va fer?

-Vaig entrar a treballar en una consultoria. Fer de model no m'ocupava tot el temps, de fet eren feines ocasionals, i mentrestant havia estudiat Màrqueting i Publicitat.

-Això vol dir que ja s'havia instal·lat a Barcelona, ¿no?

-Sí, ja era aquí.

-Recordem una mica la seva història. Els seus orígens.

-Naturalment. Vaig néixer a Tànger, però als sis mesos vaig venir a viure aquí. Ens vam instal·lar a Berga, perquè al meu pare, que era tècnic de mines, li havien donat feina al Pedraforca. Ell va veure una oportunitat per donar un futur millor a la seva família i ens hi va portar a tots, la meva mare i els meus set germans. I allà em vaig criar. A Berga.

-Parlem d'infermeria, vinga.

-Miri, jo sabia que tard o d'hora estudiaria Infermeria. El que passa, com li vaig dir, és que aprofitava tot el que sortia. Però un dia, als vint-i-tants, em vaig fixar una meta i vaig dir: «Abans dels 30 anys seré infermer».

-¿Per què ho tenia tan clar?

-Ho sabia des de petit. Quan algú emmalaltia a casa, jo el cuidava. Una vegada, per exemple, quan tenia 12 anys, el meu pare es va posar malalt a les cinc del matí, i de tots els meus germans vaig ser l'únic que es va llevar i va renunciar a les seves hores de son i el va acompanyar a l'hospital. Amb la meva mare, és clar. O quan els meus germans tenien febre: els agafava la mà i els feia la cura que havia llegit en alguna revista.

-Ja ho veig. El més estrany és que hagi treballat en consultoria.

-Suposo. El cas és que mentre treballava em vaig posar a estudiar a l'Escola Santa Madrona. I el primer any, recordo, vaig començar a sentir comentaris de companys sobre comportaments intolerants, de metges i infermeres que parlaven de pacients en termes d'«aquella mora», o «aquell negre». Una discriminació que a mi em va resultar insuportable. Llavors vaig buscar alguna cosa que vinculés salut i immigració. I vaig trobar Madeleine Leininger.

-¿Madeleine...?

-Leininger. La principal autoritat en medicina transcultural. Vaig llegir el escrits seus, em va inspirar, em vaig posar a investigar i vaig fer un manual sobre com viuen la malaltia les diferents cultures, detallant quin havia de ser el comportament del professional tenint en compte les excepcions culturals. Mai el vaig publicar, però el vaig repartir entre els companys, als hospitals on vaig fer les pràctiques... I em causava una gran alegria quan algun metge el posava en pràctica.

-¿I vostè? ¿N'ha tingut l'ocasió? ¿L'ha pogut desenvolupar?

-La veritat és que ara mateix treballo en un centre geriàtric, i allà no hi ha gaires oportunitats. Però el que faig ara és fixar-ho, donar-hi una forma més científica, més sòlida. Per exemple, ha sortit l'oportunitat de convertir aquest manual en una cosa que es pugui publicar. I a més ara he acabat un màster, durant el qual vaig fer una investigació sobre les barreres de comunicació entre les infermeres dels CAP de Barcelona i els pacients immigrants. Les barreres idiomàtiques, les culturals, les barreres de la desconfiança...

Notícies relacionades

El Jerusalem de Netanyahu

Consensos en els canvis

-¿Estem parlant de racisme sense parlar de racisme?

-Hi ha racisme, sens dubte. És el que més problemes causa. M'agradaria que no fos així, però és així. Jo he sigut allà, ho he sentit: «Ja és aquí el negre aquest». Això no pot ser. És una persona que necessita la teva ajuda, sigui d'on sigui. A mi sentir això em posava de molt mala llet.