Avis i ensaïmades

Hi ha una sola cosa pitjor que fer-se gran i ser-ne conscient: celebrar-ho amb un creuer pel Mediterrani. L'aparença de tots els avis que s'embarquen en una tragèdia col·lectiva com aquesta és afable, quasi feliç. S'han desprès no solament dels lligams amb la terra sinó dels que tenen amb els fills i els néts, almenys de manera temporal. Ja no han de patir per cap contingència laboral o per cap maldecap quotidià. Simplement navegaran uns dies disposats a satisfer els instints més primaris, que es concentraran bàsicament en dues parts del seu cos: l'estòmac i les cames. És a dir, menjaran i ballaran, que són les dues activitats més excitants en qualsevol creuer del món. Però arribarà el dia que desembarcaran. Arribaran carregats de regals per a tots. La llàstima és que aquesta vegada no hagin decidit anar a Mallorca, perquè les ensaïmades són el recurs evident i fàcil. Han hagut de comprar samarretes per als més petits i unes arracades de cristall de Murano i un cendrer, també de Murano, per als nois. Tan fàcil com haurien estat unes ensaïmades.

Ara que han tornat, tindran els néts uns quants dies. Quan arribi la tardor tornaran al paradís dels bufets lliures i de les sessions de ball. Potser en un hotel de Mallorca, ara sí. I entonaran la cançó de moda en el submón de la jubilació:"La abuela fuma, bebe y baila y hace siempre lo que quiere". Al tornar, ara sí, ensaïmades.