Un obús a la cultura

La coneguda com a llei òmnibus modifica massa coses i massa importants, en un únic projecte legislatiu, però, en qualsevol cas, revela de manera diàfana línies mestres i intencions polítiques del Govern de CiU. En termes culturals dibuixa un nou model de funcionament que, més que significar una resposta a la crisi, l'aprofita com a excusa per generar un nou tauler de joc més reduccionista que l'actual. Independentment del seu tràmit parlamentari i de les modificacions que se'n derivin, val la pena analitzar a grans trets el canvi de rumb que proposa.

1.Recentralització de la política cultural.Les polítiques culturals més avançades exigeixen organitzacions complexes, en les quals la unitat central cedeix la gestió dels afers quotidians a organismes intermedis i, en canvi, dedica els seus esforços a la reflexió estratègica i a albirar i generar respostes als reptes de futur. Al nostre país les entitats autònomes com la Institució de les Lletres Catalanes, la Biblioteca de Catalunya o el Museu d'Història; els consorcis com el MNAC, el Macba o el CCCB, o fundacions com la Joan Miró o el Teatre Lliure, fan aquesta funció intermediadora entre la política cultural i els serveis que arriben als ciutadans. En gran mesura la qualitat d'un sistema cultural reposa en el potencial d'aquests equipaments, i és evident que els darrers anys el salt qualitatiu ha estat indiscutible. Fa pocs dies, en canvi, el consellerMascarelltitllava de Frankenstein aquest sistema de programes i institucions culturals, per justificar una revisió a fons del seu funcionament. A part de recordar-li que la cosa més intel·ligent en política és no tocar gaire allò que ja funciona, centralitzar la gestió a través d'agències, proposar fusions entre centres culturals (unir el Macba, el CCCB i la Filmoteca només servirà per reduir la diversitat de punts de vista) o generar macroinstitucions adscrites a la conselleria; tot plegat reprodueix vells esquemes burocràtics, als antípodes del que avui necessiten aquests espais i programes que no és altra cosa que autonomia i flexibilitat.

2. Una visió mercantil de la cultura. Avui és reiteratiu assenyalar la importància de la cultura en el creixement econòmic d'un territori, però en canvi s'ha d'emfatitzar que la cultura no pot quedar reduïda a la seva dimensió econòmica; hi ha vida cultural més enllà del mercat. La creació del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (Conca), que funciona en paral·lel a l'Institut de les Indústries Culturals, era la plasmació d'aquesta visió en l'organigrama de la conselleria. És molt important que un govern atengui la producció cultural que circula fora del mercat, almenys amb la mateixa intensitat que les necessitats de les empreses culturals del seu país. Pensar que els dèficits de la nostra cultura són exclusivament de manca de mercat és no entendre que l'economia i la cultura són dues esferes autònomes en una societat, tan necessàries l'una com l'altra .

3. Confondre la feina del polític i la dels experts.Les polítiques culturals han anat separant amb claredat els àmbits propis de la intervenció política, d'aquells que exigeixen un tractament tècnic i professional. Per exemple, l'atorgament d'ajuts a projectes artístics (com en el cas de les beques a la recerca científica) és lògic que correspongui a experts i a professionals amb criteri suficient per jerarquitzar l'interès de les propostes presentades; en canvi, establir la dotació pressupostària de la partida d'ajuts és clarament una decisió política. En un altre ordre de coses, decidir el director d'un museu o de l'Auditori hauria de seguir el mateix procediment que l'elecció del cap d'oncologia d'un hospital; una decisió que cal posar en mans d'experts que garanteixin un procés transparent i basat en els mèrits dels candidats. La llei òmnibus, en la reducció de funcions al Conca i a la Institució de les Lletres Catalanes o en la creació de l'agència del patrimoni, fa tuf de dirigisme polític, aquella clàssica patologia de les àrees de cultura, que consisteix en polítics que volen passar per experts.

Centralitzar la política cultural en comptes de continuar en el sentit invers, reduir la visió de la cultura a termes exclusivament de mercat i el dirigisme cultural han estat els camins clàssics del nacionalisme conservador. Alguns es pensaven que el «Govern dels millors» trencaria amb aquestes inèrcies ideològiques. Sempre tendeix a passar el contrari, l'últim que arriba ha de fer més punts que els altres per justificar la seva presència en un Govern aparentment aliè. Avui cal una acció de govern que impulsi, regui, dinamitzi, pari atenció en les espècies culturals més desprotegides, en els creadors més emergents, que deixi fer als que en saben (la cultura no la fan els governs), que generi confiança, que aventuri nous projectes, i que sigui conscient que el que és més important de la cultura no és la seva contribució a l'economia: el seu rol principal és el de retrobar el sentit a un món que camina cada vegada més desorientat.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Exdelegat de Cultura

de l'Ajuntament de Barcelona.