Una llei òmnibus amb càrrega ideològica

La política catalana s'ha vist sacsejada últimament per les retallades del Govern, la confrontació prèvia a les eleccions municipals i els seus pactes posteriors, la necessitat d'aprovar els pressupostos de la Generalitat i l'anomenada llei òmnibus. Tant els pactes municipals com el pressupostari dibuixen una aliança de fons entre CiU i el PP, per aquest motiu la batalla que s'acosta amb la resta de l'oposició se centrarà en la llei òmnibus, una pedra llançada a l'estany de la política catalana que, només de ser anunciada, ha tingut la capacitat de trasbalsar la majoria dels sectors afectats.

I els afectats són molts perquè aquesta llei calaix de sastre pretén reformar ni més ni menys que 80 textos legals anteriors mitjançant un projecte de 274 pàgines i 631 articles. Davant l'onada de protestes aixecada, el Govern ha rectificat amb rapidesa el període d'exposició pública, i l'ha ampliat d'una setmana a tres, a part d'admetre la possibilitat de trossejar el text, que presenta problemes de forma i de fons.

La forma

La primera objecció a la llei òmnibus és formal. Malgrat que el propòsit del Govern és lloable -reduir tràmits burocràtics, simplificar l'Administració i estimular l'activitat econòmica-, el text recorda excessivament els abusos que tant els governs del PSOE com els del PP cometien amb les anomenades lleis d'acompanyament dels pressupostos, on s'incloïen qüestions diverses que no s'havien pogut colar en altres disposicions. A un nivell menor, l'últim exemple és la llei d'economia sostenible del Govern de Zapatero, que regulava fins i tot les descàrregues d'internet. I els tribunals, incloent-hi el Constitucional, ja van desautoritzar aquest mètode.

La simplificació administrativa és urgent, però no fins al punt de revisar 80 lleis d'una sola tacada. Davant les crítiques de l'oposició en el sentit que es sostreu el debat al Parlament, no és acceptable l'argument del portaveu del Govern al dir que massa debats només contribueixen a fomentar la desafecció política.

El fons

Però la llei òmnibus té també problemes de fons. No és només, com s'ha repetit, que desmunti gran part del que s'ha fet pel tripartit d'esquerres. Tal com està concebuda, la llei desnaturalitza també molts textos legals -una trentena- aprovats durant els governs de Jordi Pujol. Tot indica que el fort component neoliberal de la CiU actual s'imposa sense manies davant de certs models pròxims a la socialdemocràcia o a la democràcia socialcristiana que defensava la Convergència de Pujol.

Aquí es podria citar l'intent de privatitzar l'ús de les instal·lacions sanitàries públiques -un fet que, curiosament, ha exasperat les clíniques privades perquè perdran clientela-, la privatització de l'explotació de l'aigua o la negació de l'assistència sanitària als estrangers -els immigrants entre ells- empadronats fa menys de sis mesos. Per no parlar de la desregulació total de l'habitatge públic, la supressió dels informes d'impacte ambiental en molts casos, la limitació del parc natural del Cap de Creus o el final de la protecció d'algunes aus cantadores, uns temes, aquests últims, que han provocat la ira dels ecologistes.

El neoliberalisme, no obstant, s'acaba en les disposicions que afecten la cultura o els mitjans de comunicació públics, on es produeix una rebaixa de l'autonomia de les institucions intermèdies.

A part que és molt difícil justificar que la reducció d'un parc natural o les multes per part del Servei de Trànsit a les prostitutes de carretera tinguin alguna cosa a veure amb la simplificació administrativa o amb l'estímul que necessita l'economia, el Govern hauria de reconsiderar la forma i part del fons de la llei. CiU té tot el dret a modificar les lleis si té majoria per fer-ho, però no d'aquesta manera.