Defensem l'Estat del benestar

Estem assistint les últimes setmanes a un debat sobre la proposta, revestida de necessitat, de retallades en les despeses públiques per part de la Generalitat. Tenint en compte que més del 50% d'aquestes despeses van destinades a la provisió de serveis i béns públics de caràcter social (salut, educació, vivenda, cultura, atenció social, ocupació...), és obvi que la majoria de les retallades tindran com a objectiu algun(s) d'aquests àmbits.

Però les despeses socials no són les causants de la crisi econòmica. Ni tan sols de la crisi fiscal del Govern català. I molt menys la retallada ens ajudarà a sortir de la situació econòmica en què estem. És per tant molt injust carregar sobre retallades el cost de l'ajust. Cal tenir present, a més a més, que la despesa social per habitant a Espanya és de les més baixes de la Unió Europea. Amb dades del 2007, Espanya gastava 5.526 euros per persona en aquest tipus de despeses (un 21% del PIB), Suècia, 9.028 euros (29,7%), i Dinamarca, 8.630 (28,9%). Entre els països de la Unió Europea més avançats, només Portugal tenia una despesa social per persona inferior a la d'Espanya (4.700 euros), però amb un pes sobre el PIB més alt (24,8%).

El 2010, el dèficit pressupostari de la Generalitat va ser del 3,6% del PIB. Les causes van ser, per un costat, la disminució, en relació amb el 2009, d'un 24% dels ingressos tributaris a causa de la contracció de l'activitat econòmica i la supressió d'alguns impostos i, per un altre costat, l'augment de la càrrega financera derivada del deute contret. La dada del dèficit no és precisament escandalosa, però si tenim en compte que el Govern central ha acceptat, en el marc del pacte per l'euro, aconseguir un dèficit públic del 6% el 2011 i del 3% el 2013, aquestes pràctiques d'austeritat les està exigint també als governs de les comunitats autònomes.

Segons la meva opinió, no obstant, hi ha algunes altres vies a explorar per intentar mantenir el nivell de despeses públiques socials (fins i tot el conjunt de les despeses públiques). Per fer-ho, s'ha de partir d'una premissa: Espanya ha d'augmentar la recaptació fiscal. Amb dades recents d'Eurostat, només Irlanda, Letònia, Lituània i Eslovàquia tenen menys recaptació fiscal per habitant, i això limita notablement la seva capacitat de despesa. I l'ha d'augmentar a través de la imposició directa, perquè és la manera més equitativa de distribuir les càrregues de la crisi. Les últimes dècades, totes les reformes d'impostos -i no només a Espanya- han anat en sentit contrari (disminució dels tipus marginals de l'IRPF, disminució de l'impost sobre societats...), la qual cosa ha contribuït a buidar les caixes dels estats i a neutralitzar la progressivitat dels seus sistemes tributaris. Aquestes polítiques, portades a terme durant el període expansiu, no van derivar en una pèrdua sensible d'ingressos a causa del fort dinamisme econòmic, però, ara, amb una forta contracció de l'activitat, han posat de manifest el buidat de les arques públiques i, amb això, la pèrdua de capacitat (també per la cessió d'alguns instruments clau derivada de la pertinença a la Unió Europea) per incidir en l'economia per part dels poders públics.

Per augmentar els ingressos, cada nivell de l'Administració ha de fer-ho en la mesura de les seves possibilitats. La Generalitat, per exemple, pot no abolir l'impost de successions (sembla bastant contradictori proposar retallar despeses i, alhora, pretendre eliminar un impost per si mateix ja molt debilitat en l'última reforma del Govern anterior) i fins i tot recuperar l'impost de patrimoni. El Govern espanyol pot avançar en l'equiparació de la tributació de les rendes del capital i les de la feina, establir un impost sobre les grans fortunes, augmentar la tributació de les Sicav, etcètera.

En segon lloc, s'ha d'exigir més responsabilitat a la Unió Europea en la defensa del seu model social. La Unió Europea no ha servit, tal com està plantejada, ni per evitar la crisi ni per evitar que els territoris i els grups socials que més n'han patit les conseqüències siguin els mateixos de sempre. Més aviat sembla que el fet de no haver establert determinats mecanismes de defensa de l'euro o de reequilibri territorial i social ha contribuït a agreujar els efectes de la crisi. De fet, una gran part de les crisis fiscals dels governs europeus (estatals, regionals…) queda explicada per aquesta Europa voluntàriament incompleta.

És necessari un sistema impositiu europeu amb capacitat per recaptar impostos i una despesa pública més gran del que permet l'establiment del límit de l'1,27% del PIB europeu. Aquest potencial més gran de despesa permetria una millor redistribució de recursos a escala europea, tant en l'àmbit territorial com en el de grups socials. El Govern de la Unió Europea s'ha de comprometre en la gestió i el subministrament dels béns i serveis destinats a satisfer les necessitats públiques dels europeus: a més a més de ser el que garanteix una cohesió social més gran, contribuiria a la sostenibilitat de l'Estat del benestar europeu, l'element més diferenciador i propi que té Europa, molt per sobre del que pugui arribar a tenir l'euro.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Professor d'Economia de la

Universitat Oberta de Catalunya.