Respecte del model productiu i l’oblidat llarg termini

Recentment s’han publicat diversos informes que mostren que l’economia espanyola s’està quedant endarrerida en relació amb els països d’Europa amb més renda per càpita. Assenyalen que una de les causes és les característiques del nostre model productiu. També el 2008, amb motiu de la crisi financera i econòmica, es va suggerir que aquesta era una de les causes de les diferencials conseqüències que va tenir per a Espanya. Per tant, hi ha consens en la necessitat de fer evolucionar el model cap a activitats més intensives en tecnologia i coneixements avançats, ja que al requerir feines més qualificades les remuneraran millor.

Canviar el model productiu és una qüestió de llarg termini, és a dir, que els efectes de les mesures que prenguem avui no es notaran fins d’aquí alguns –o potser bastants– anys, però que, si no les prenem, perquè el llarg termini no es té en compte, d’aquí unes dècades continuarem a la mateixa distància dels països més rics, o fins i tot més allunyats.

Posem com a exemple la inversió en R+D, àmbit clau en la dinàmica de canvi productiu. Espanya inverteix sistemàticament menys en R+D, en relació amb el seu PIB i en termes mitjans anuals, que els deu primers països de la Unió Europea en renda per càpita. Tenint en compte que els efectes de la inversió en R+D són acumulatius, si els països més avançats inverteixen, any rere any, més en R+D del que ho fa Espanya, l’horitzó de convergència s’allunya.

Però no només en l’àmbit de les polítiques domèstiques cal buscar les explicacions. També la Unió Europea ha tingut un paper clau en la perpetuació d’un model productiu que s’esperava que havia de contribuir a modernitzar. Transcorregudes gairebé quatre dècades de pertinença a la Unió, el model productiu espanyol continua lluny dels estàndards dels països europeus tecnològicament líders.

Després de la pandèmia, la Unió Europea va impulsar els anomenats fons Next Generation amb l’objectiu de «reparar els danys econòmics i socials causats per la pandèmia» i el seu resultat ha de ser «una Europa més verda i més resilient davant els desafiaments actuals i futurs». És a dir, una combinació d’objectius a curt i llarg termini amb vocació transformadora.

Notícies relacionades

El Banc d’Espanya eleva al 2,3% la previsió de creixement per a aquest any i disminueix al 3,2% la d’inflació

Regeneració democràtica: què com i amb qui

Es pot debatre sobre molts aspectes d’aquests fons, però m’interessa aquí reflexionar sobre si la direcció política d’aquests diners és l’adequada per arribar als seus objectius de llarg termini. La Unió Europea ha optat per una assignació dels fons per països, sense assumir la coordinació, i encara menys la direcció, de les decisions que prengui cada un, és a dir, una espècie de Pla E a l’europea que pot acabar que tots els països facin microxips.

Cal insistir que les polítiques productives (industrials, agrícoles...), per ser efectives, requereixen algun grau de planificació, el gran ‘tabú’ de la política econòmica des dels anys vuitanta del segle passat. Per tant, per contribuir a arribar als objectius transformadors perseguits, els òrgans europeus han de dirigir i coordinar la ‘seva’ política amb criteris federals, pensant en la dinàmica productiva del conjunt de la Unió. Els fons Next Generation han de servir tant per construir més Europa com per fer més ‘política’.