Les polítiques d'austeritat en perspectiva històrica

Les polítiques d’austeritat implementades als països del sud de la Unió Europea al llarg dels últims anys s’han presentat per part de les autoritats europees i estatals com a inevitables donats els elevats nivells de dèficit i deute públics assolits. Com és ben conegut, les principals víctimes de les retallades han sigut les seves ja històricament baixes despeses públiques socials.

    Però, a part que no hi ha cap evidència empírica que demostri que les retallades s’hagin de centrar inexorablement en elements que resulten tan importants per a la cohesió social i la igualtat d’oportunitats com la sanitat o l’educació, segons el meu punt de vista el motiu és un altre.

    En el sistema capitalista, la producció de béns i serveis s’ha de traduir en unes rendes per les quals competeixen els dos factors de producció: el capital i el treball. El primer persegueix maximitzar els seus beneficis, i el segon, els seus salaris. El resultat d’aquesta lluita, el qual depèn de les relacions de poder entre ells, és la denominada distribució primària de la renda, la que es dóna abans que el sector públic actuï per modificar-la a través del sistema d’impostos i de despeses públiques.

    Al llarg de les dècades dels anys 50 i dels 60 del segle passat, en un entorn d’elevats creixements de la productivitat, el factor treball va aconseguir guanyar-li al capital alguns punts percentuals en la distribució primària de la renda. A més, i especialment en el cas d’Europa, això es va completar amb uns salaris indirectes que estaven vinculats a l’Estat del benestar (assistència sanitària universal, educació pública, pensions de jubilació, prestacions per desocupació, etcètera).

    Però a finals dels anys 60 es va començar a revertir aquesta tendència a causa de la caiguda dels nivells de productivitat i el consegüent augment de la pressió per part del capital per recuperar els seus beneficis. Van ser dues les principals vies per fer-ho. 

    Per un costat, es va anar creant un nou entorn competitiu –la globalització– que exigia a les empreses disminuir els seus costos a través de la desvalorització de la mà d’obra (és a dir, reduint els salaris).

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

    Per un altre costat, s’estén la visió que el sector públic resulta sempre ineficient en comparació amb el sector privat, donat que el primer no experimenta les pressions correctores procedents del mercat. D’aquesta manera es genera un estat d’ànim que es mostra favorable a la privatització de la despesa pública, i particularment de la que es dedica al sector social.

    Les retallades pressupostàries que han tingut lloc des del 2010 a Espanya i en altres països europeus no deixen de ser un episodi més de la fase històrica del capitalisme en què ens trobem i tenen a veure fonamentalment amb la lluita del capital per recuperar i augmentar els seus beneficis.