Les conseqüències de la mort del líder d'Al-Qaida

L'islamisme que ve

En un futur no gaire llunyà algú pot crear una organització que reclami el llegat de Bin Laden

4
Es llegeix en minuts
FRANCINA CORTÉS.

FRANCINA CORTÉS.

Un percentatge indeterminat de les forces que animen les protestes i revoltes de la primavera àrab que estem vivint sorgeixen d'un anhel, sostingut sobretot pels joves, de recuperar la preeminència de tot allò que és àrab en el conjunt del món islàmic i més enllà. Perquè la veritat és que cap de les sigles de l'acrònim BRIC (Brasil, Rússia, Índia i Xina) correspon a un país àrab; tampoc n'hi ha en el retaule de les potències emergents en general. No és el cas dels països musulmans: Turquia ho és, però d'àrab no en té res. Indonèsia i Malàisia són països de majoria musulmana, rics i poderosos, però queden molt lluny del Pròxim Orient. De fet, en els últims temps, els abanderats de la modernitat musulmana, de la potència econòmica i el desenvolupament científic pertanyien precisament al món musulmà no àrab, amb l'excepció dels petits emirats del Golf, i dins d'ells l'extravagant Dubai. I entre els que posseeixen la força militar, passa el mateix: el Pakistan és l'única potència musulmana amb armes nuclears. I Turquia és l'únic país musulmà membre de l'OTAN.

Per tant, no és gens estrany que hagi tingut tant d'èxit la idea d'impulsar un islamisme de matriu neoliberal, vist amb molt bons ulls per part dels Estats Units. La idea que modernitat i islam no són en absolut incompatibles i el missatge que un dels millors serveis que es pot fer a la comunitat és crear feina i prosperitat, fent amb això fortuna pròpia, ha calat amb èxit entre les naixents classes mitjanes i tècnicoprofessionals del món àrab. I les autocràcies dominades per les grans fortunes patrimonials i controlades per presidents envellits, instal·lats al poder des de fa dècades, constitueixen una cotilla que ja ofega massa.

Dins d'aquest plantejament, argumentar que les revoltes àrabs suposen la superació d'Al-Qaida, accelerada ara amb la desaparició d'Ussama Bin Laden, resulta no solament arriscat, sinó fins i tot perillós. Per descomptat, és una idea agradable, que afalaga l'autocomplaença occidental, i per ella han apostat impulsivament alguns mitjans de premsa, amb més fe que reflexió. Perquè es vol suposar que les revoltes per fi donaran pas a flamants democràcies, laiques i plenament integrades en la globalització de matriu neoliberal.

Per entendre el que pot passar hem de partir de la base que la recuperació de l'orgull àrab s'ha intentat en diversos moments de la recent història de forma diversa. Per exemple, va ser el que van buscar impulsar Nasser, a Egipte, i Gaddafi, a Líbia, quan eren uns joves dictadors. Però, al mateix temps, el gran renovador de l'islamisme polític va ser l'egipci Sayyid Qutb, a qui Nasser va fer executar el 1966. I el també egipci Aiman al-Zauahri, deixeble seu, va ser qui, juntament amb l'empresari saudita Ussama bin Laden, també àrab, va estar als orígens d'Al-Qaida. Tots dos, cadascun a la seva manera, havien estat recolzant la guerra dels mujahidins afganesos contra el poder soviètic. S'ha dit molt sovint que Bin Laden era un home de la CIA, però és una simplificació. En realitat, l'empresari saudita va finançar una part d'aquest esforç de guerra gràcies a la seva enorme fortuna personal, i es va erigir com la contraprova vivent que havia existit un esforç militar i polític purament islamista que no devia res als americans ni als estadistes àrabs que s'havien venut a la causa occidental. Però, sobretot, si aquest missatge resultava creïble, era perquè la guerra contra els soviètics a l'Afganistan va ser el que realment li va donar contundència a la idea que l'islamisme havia vençut els soviètics.

Notícies relacionades

Precisament, sobre aquesta idea es va erigir Al-Qaida: si havia estat possible doblegar la Unió Soviètica, ¿per què no pensar que es podria fer el mateix amb els Estats Units i els seus aliats? Perquè l'objectiu d'Al-Qaida ja no era derrocar els règims corruptes al Pròxim Orient, d'un en un, sinó anar directament al moll de l'os de la qüestió contra els grans satans occidentals que els recolzaven.

El terrorisme d'Al-Qaida la va fer abominable, fins i tot a ulls de molts musulmans. Ara fins i tot resulta molesta per als talibans -no àrabs, per cert- que intenten capitalitzar aquella victòria total o parcial que veuen dibuixar-se a l'horitzó. Al-Qaida sense Bin Laden ja no és el que va ser. Sorgirà un altre moviment radical, majoritari o minoritari; possiblement ja no tindrà les aspiracions globalitzadores d'Al-Qaida; és possible que siguin diversos els grups que neixin o es dissociïn del tronc comú. Depenent dels èxits o del fracàs de les insurreccions àrabs, podria molt bé passar que en un futur no llunyà algú donés pas a una síntesi política arabista, i al mateix temps islamista, que reclami l'arabisme de Bin Laden. És més possible tot això que la hipòtesi que fins i tot el record d'Al-Qaida s'acabi esvaint en l'oblit, en qüestió d'uns quants mesos. Quan diem que totes les possibilitats estan obertes al món àrab, convé ser realistes i considerar que són realment totes. Professor de la UAB.