Gent corrent
Toni Albiol: "A la mar se li ha de tenir por; respecte, als teus pares"
Pescador jubilat. Pertany a una de les famílies dedicades des de sempre a la pesca a la Barceloneta.
Toni Albiol. /
Asseguts al bar del mercat, a la terrassa, passa un veí, saluda Toni Albiol (Barcelona, 1941) i es queda a petar la xerrada. Al cap d'una estona, una gitana li ofereix un pom de mitjons, mentre se sent el repic metàl·lic del repartidor de butà. La Barceloneta encara té gust de barri.
-¿Quantes generacions a la mar?
-Ni ho sé… El meu pare era pescador i els meus dos avis també. No tinc la certesa que els besavis ho fossin, però és molt probable que també.
-Té accent valencià…
-La meva família materna eren pescadors d'Altea (Alacant); i per part de pare, de Peníscola (Castelló).
-I van emigrar.
-A les famílies nombroses no els quedava cap altre remei perquè, si agafaven peix, no hi havia a qui vendre-l'hi. Anaven emigrant sempre un poble més al nord. Passat Peníscola, la meva àvia va parir un fill a cada port.
-¿A quina edat va començar a pescar?
-Encara no havia complert els 14 anys. El meu pare renegava i no va consentir a comprar-me un impermeable fins que em va veure a la barca xop fins als ossos, plorant de fred.
-I els seus fills, ¿han seguit el seu ofici?
-Els dos nois, sí; el David, de 35 anys, i el Simó, de 41. Tinc dues filles més.
-¿Li va fer gràcia?
-No. ¡Però el petit es posava malalt si li prohibia embarcar! Perquè els meus fills fossin els números u, em vaig embolicar, vaig comprar una barca gran i em vaig endeutar fins al coll. El món de la pesca és molt dur…
-¿Per què?
-Pels diners, per la incertesa. Després d'una setmana bona, la següent hi pot haver temporal, i si no agafes peix, no guanyes un duro. A vegades n'he passat de tots colors, de no saber on recórrer. I això que era dels que més guanyaven. Ara estic jubilat.
-¿Quant cobra de pensió?
-Després d'haver treballat 50 anys, no arribo als mil euros.
-¿Quantes barques surten a pescar de la Barceloneta?
-D'arrossegament, unes 16. Però si sumem la potència de tots els motors, resulta que ara hi ha més cavalls que amb les 40 o 50 barques que hi havia abans. No és el mateix una furgoneta que un Pegaso, és clar. Com més acoblament més s'arrossega perquè la xarxa és més gran. Però ara els diners que es guanyen s'esfumen en gasoil.
-Diuen que la pesca d'arrossegament és molt destructiva, ¿no?
-Vostès, els periodistes, posen el que volen.
-Ja hi som…
-És la pesqueria més sana que hi ha. El que passa és que els que van a l'arrossegament haurien de tenir una mica més de consciència… ¿Sap?, a mi m'han tingut molta enveja.
-¿Per què?
-Em criticaven perquè vaig augmentar els cavalls del motor, i ara resulta que la meva barca és de les més petites. A més, agafava peix quan no n'hi havia.
-¿Ha passat por?
-De jovenet, pescant en aigües d'Andratx (Mallorca). El meu pare em va ordenar de sobte que m'estirés a la llitera, però la curiositat va poder més que jo i vaig treure el cap per l'escotilla: no havia vist una negror com aquella en la vida. El meu pare cridava des del pont, amb prou feines un caixó, perquè encara teníem els arts a mar i no sabíem què fer, si tallar la xarxa i marxar o resistir. El tifó va passar fregant-nos.
-Glups.
-Se sol dir que a la mar se li ha de tenir respecte, i això és mentida. A la mar se li ha de tenir por; el respecte, al teu pare i a la teva mare.
-¿Enyora la Barceloneta dels tinglados i els xiringuitos?
-Els artesans apedaçaven les xarxes al carrer, les gallines picotejaven per aquí, les mares ens cridaven des dels balcons: ¡Toneeeeeeeet! Semblava una pel·lícula italiana. Era un barri entranyable. Això ja no és la Barceloneta.
-Llavors, ¿què és?
-¿Això? Chicago, ciutat sense llei. Aquí, quan et descuides, et vola la cartera. I els turistes en són la víctima principal. De totes maneres, crec que el barri està millor.
Notícies relacionades-¿Per què?
-Ara la platja és de tothom. La pena és que està desapareixent el teixit humà de la vella Barceloneta. A totes les escales hi viu un estranger, i no entenem bé el que ens diuen.
