La seguretat excessiva

Un col·lega professor del IESE em va comentar que fa uns quants anys els responsables de sanitat d'una gran ciutat li havien demanat assessorament sobre el nombre d'ambulàncies que havien de tenir disponibles i en quins punts de la ciutat per atendre totes les emergències que es presentessin. Aquest professor els va preguntar: ¿quanta gent voleu que se us mori? La resposta va ser òbvia: ningú. Llavors és molt senzill, els va dir. Poseu una ambulància darrere de cada ciutadà. Una cosa semblant em va explicar també fa temps el professor d'una escola. Atenia una mare que estava indignada perquè el seu fill havia saltat la tanca de l'escola a l'hora del pati. Aquest professor li va seguir el corrent i va assegurar a la mare que això era intolerable i que es prendrien mesures. Després m'explicava: ¿què pretén aquesta mare, que posem un professor darrere de cada nen al pati? A l'escola sempre hi ha professors de guàrdia, però els nens intenten burlar la vigilància i salten la tanca quan poden. I ho continuaran fent.

No podem assegurar-nos de totes les possibles contingències que poden passar. I intentar fer-ho tindrà un cost segurament inassumible. Això ve a tomb de les desorbitades mesures de seguretat que hi ha als aeroports. Em pregunto si el nivell de seguretat que s'està imposant justifica el cost que tenen per als operadors, les aerolínies i els passatgers. ¿No devem estar posant l'equivalent d'una ambulància darrere de cada ciutadà? Un avió esclatant a trossos en ple vol té un impacte mediàtic enorme. Però només això, impacte mediàtic. Les conseqüències de cada atemptat són molt petites comparades amb les morts que es produeixen a la carretera qualsevol cap de setmana a tot el món.

L'avió, incloent-hi el risc d'atemptats terroristes, és un dels llocs més segurs on es pot estar. Es diu que el moment més perillós d'un viatge en avió és el trajecte des de casa fins a l'aeroport. El gran triomf del terrorisme és haver alterat d'una manera tan descomunal el transport aeri. ¿No hi ha maneres menys costoses de prevenir el terrorisme que fer-nos anar a l'aeroport amb tres hores d'antelació, suportar monumentals cues davant dels sistemes de seguretat, haver de mig desfer les maletes per passar-les pels detectors; treure'ns les sabates, les botes, els cinturons, buidar les butxaques, etcètera?

A l'AVE els sistemes de seguretat són molt més senzills i menys enutjosos i allà no hi ha atemptats. Que a l'Hipercor de la Meridiana hi hagués un atemptat fa 24 anys, no ha requerit molestos sistemes de seguretat als centres comercials, i no s'hi han tornat a produir atemptats. ¿Ens estem tornant bojos? ¿No ens estem passant de la ratlla? ¿I si un dia hi ha un atemptat? Doncs igual que si un dia hi ha un terratrèmol i em cau la casa a sobre. No puc passar-me la vida pensant com m'he de defensar d'un terratrèmol. Prefereixo passar-me-la vivint. No posem portes al camp.

Que no se m'interpreti malament. No és que jo no valori la vida ni moltíssim menys, sinó que en un planeta on vivim 7.000 milions de persones sempre hi haurà accidents, desastres naturals i bojos que posin bombes, però la probabilitat de morir en un atemptat terrorista aeri és infinitesimal, i amb mesures de seguretat més suportables continuaria sent infinitesimal, i no importa quantes mesures posem: no es podrà evitar que hi hagi algú que mori en atemptat terrorista aeri. ¿No compensaria que visquéssim una mica menys obsessionats i més tranquils?

Estem acostumats que l'Estat ens ho resolgui tot, i això el porta a adquirir responsabilitat sobre tot el que passa al ciutadà. Amb aquesta responsabilitat a sobre qualsevol no posa infinites mesures de control per vetllar per l'hiperprotegit ciutadà.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Crec que es mereixen un homenatge els soferts treballadors a càrrec dels detectors de metalls als aeroports. Sense cap culpa de la seva part, han de suportar les males cares i els empipaments dels passatgers. Jo sempre que he de passar pel detector de metalls o entrar en un avió començo dient bon dia al treballador. Segueixo el procés amb un somriure i acabo donant-los les gràcies per l'amabilitat amb què m'han tractat. Em miren amb cara de sorpresa i molt agraïment. Freqüentment em diuen: «M'he passat aquí tot el matí i vostè és el primer passatger que em diu bon dia». Són uns segons d'intens tracte personal molt reconfortants. El mateix vaig fer l'única vegada que la grua se me'n va endur el cotxe. Va ser fa anys. Molt enfadat a l'anar a recollir-lo, em vaig adonar del que havien de suportar els treballadors municipals encarregats de cobrar la multa i tornar el cotxe. Ells no tenen la culpa de res. Estan complint amb la seva feina i suportant els furibunds conductors. Així que vaig pagar la multa, amb un somriure vaig agrair al treballador els seus serveis i el vaig deixar molt agradablement sorprès. Provin de fer-ho en aquesta mena de circumstàncies. S'enduran un sorprès agraïment i millorarem les relacions humanes.

Professor del IESE (Univ. de Navarra).