Espanya encara suscita dubtes

S'estan despertant dubtes, totalment infundats, sobre si Espanya necessitarà un rescat financer com l'ha necessitat Grècia la primavera passada i recentment Irlanda. Quan es comença a dubtar de la solvència d'un país, encara que aquest sigui solvent, pot acabar deixant de ser-ho. I aquest és l'únic perill a Espanya. És el que es coneix com a profecia autocomplerta. El simple fet de formular la profecia fa que es compleixi. Si comença a córrer el rumor que un proveïdor està tenint dificultats, els clients comencen a buscar proveïdors alternatius. I aquest proveïdor acaba tenint dificultats, encara que inicialment estigués en perfectes condicions. Si es comença a dubtar de la solvència d'un país, encara que tingui les finances en regla, els inversors començaran a deixar de prestar-li, i aquest país acabarà tenint dificultats financeres. El mateix dubte és el que genera els problemes

¿Quina és la causa dels dubtes de les finances espanyoles? A continuació exposaré la meva visió del que està passant. Durant l'època d'expansió econòmica, aproximadament fins al 2008, les empreses generaven beneficis i l'atur es mantenia en nivells reduïts. Això significava que l'Estat recaptava abundantment via impostos dels beneficis empresarials i de les rendes. Els desemborsaments als desocupats eren comparativament petits, de manera que l'Estat tenia superàvit.

Quan arriba el moment de les vaques magres, els beneficis empresarials es redueixen dràsticament i, també, els ingressos de l'Estat via impostos. Per un altre costat, les prestacions per desocupació es disparen i el que abans era superàvit ara passa a ser dèficit. Aquest dèficit es finança demanant prestat a altres països i a inversors estrangers. Quan aquest deute venç es refinança demanant més deute. Fins aquí tot normal, és el que ha succeït una vegada i una altra. El problema sorgeix quan els estats i els inversors estrangers comencen a dubtar de la capacitat d'un país de tornar el deute que ha demanat prestat. Al percebre més risc, el deute emès per aquest país es compra i es ven a preus menors o, el que és equivalent, els inversors per mantenir títols de deute d'aquest país exigeixen rendibilitats més altes. És el que apareix ara als titulars com el risc de país. Per exemple, un risc de país a Espanya de 260 punts significa que els inversors demanen al deute d'Espanya una rendibilitat un 2,6% més que al d'Alemanya.

Quan arriba el cas en què el dubte és total sobre la capacitat d'un país de tornar el seu deute, aquest país ja no troba finançament als mercats internacionals, de manera que no pot afrontar els pagaments. Aquesta situació és tan catastròfica que fins ara, abans que això hagi succeït a cap país, els restants països europeus han anat a rescatar-lo.

Fins a la creació de la moneda única això no passava. Els països abans d'arribar a aquesta situació devaluaven la moneda amb la qual cosa, com que els seus productes eren més barats, augmentaven immediatament les exportacions i disminuïen les importacions (amb una moneda devaluada és més barat proveir-se al mercat nacional que importar de l'estranger). D'aquesta manera es revifava l'activitat econòmica i s'acabava sortint de la crisi. Això portava un problema. Com que la moneda local valia menys, el pes econòmic del país dins de l'economia mundial disminuïa. Però això era lògic. L'anomenada guerra de divises, si és que realment existeix, és l'interès dels països -la Xina, els Estats Units, etcètera- que no es revaluï la seva moneda per ser més competitius internacionalment.

¿Què passa quan els països ja no tenen la possibilitat de devaluar la seva moneda com els passa als integrants de l'euro? No poden decidir aquest tipus d'ajustos. Estan obligats que el seu pes econòmic dins de l'economia mundial sigui el mateix. Però la realitat econòmica d'aquest país ja no ho permet, i es produeixen les esquerdes que s'estan produint.

¿Què ha de fer Espanya en aquestes circumstàncies? Doncs dissipar tota ombra de dubte sobre la nostra salut financera. I per aconseguir-ho ha d'enviar missatges clars -no retòrics- que augmentarà els ingressos i disminuirà les despeses. ¿Com es redueixen les despeses? Entre altres maneres, amb la impopular mesura de reformar les pensions. També amb la reforma del mercat laboral, que va en la línia tant d'augmentar els ingressos com de disminuir les despeses. Flexibilitzant el mercat laboral (eufemisme que significa abaratir l'acomiadament), les empreses contractarien amb molta més facilitat. Si s'abaratís l'acomiadament hi hauria més contractacions. Disminuiria la desocupació i, d'aquesta manera, les despeses de l'Estat per aquest concepte. Més ocupació implicaria més consum, i amb això, reactivació econòmica. A poc a poc aniríem sortint del sot i es dissiparien els dubtes sobre Espanya. Flexibilitzar el mercat laboral converteix persones en atur que cobren subsidi de desocupació en treballadors que generen riquesa econòmica i es desenvolupen com a persones.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Professor del IESE, Universitat

de Navarra.