Petit observatori
Cinquanta anys de la Nova Cançó
L'Ajuntament de Bar-celona ha volgut recordar públicament que farà 50 anys de l'aparició de la Nova Cançó. S'ha col·locat una placa commemorativa a la façana d'una casa del carrer de Santaló. I poc després, s'ha inaugurat oficialment un petit espai obert amb arbres, a la confluència de la Via Augusta amb el passeig de la Bonanova. En aquest cas, la placa està dedicada a Els Setze Jutges, el grup que va donar una bàsica entitat a un tipus de cançó que en català no s'havia sentit mai.
Els 50 anys m'han impressionat, especialment tenint en compte que jo ja hi era, en aquell inici. En el primer i modestíssim recital, en una sala de reunions que el CIC tenia aleshores al carrer de Santaló, en Miquel Porter i jo vam aportar-hi les nostres primeres cançons, i Remei Margarit una cinta gravada, perquè tenia algun petit problema de salut.
En una sala on només es feien conferències, una gent que cantava amb acompanyament de guitarra era un excentricitat, però Gonçal Lloveras, que tenia vara alta a l'entitat, no va dubtar. Allà va començar un fenomen amb unes conseqüències que no podíem imaginar. O potser sí. Perquè el nom que ens vam donar Els Setze Jutges, quan només érem tres, suggeria clarament que aquella Nova Cançó necessitava més gent, sobretot joves dotats, que es poguessin professionalitzar.
L'onada va créixer, i el Govern Civil no va arribar a temps de tallar-la d'arrel. Ho va intentar amb la censura de les cançons. S'havia de lluitar amb tenacitat i amb astúcia. Recordo el vespre que al Palau de la Música, em sembla, havíem de cantar en Raimon i jo. La censura només ens havia autoritzat tres cançons a cada u. Volien frustrar el recital. Jo vaig acabar de cantar les tres que em permetien, en Raimon va sortir i va cantar les seves. No podíem donar per acabat l'acte, que és el que la policia volia. Aleshores li vaig dir a en Raimon que tornés a cantar les tres úniques peces autoritzades. I després jo vaig sortir i vaig fer el mateix.
La gent ho va entendre. Si teníem altres cançons, ¿per què havíem d'anar repetint aquelles tres? La gent cada vegada aplaudia més fort. No he oblidat mai aquella complicitat.
Vam dedicar molts caps de setmana a anar pels pobles. Cantàvem sense cobrar, ens pagàvem la benzina i l'entrepà. Només així, penso, es pot començar un moviment. És l'actitud el que solidaritza la gent. Ara fa 50 anys que es va trobar una eina inèdita per treballar a favor de la llengua i de les llibertats.
