11-M, set anys, noves víctimes

Avui es compleixen set anys dels atemptats de Madrid i ningú ha aconseguit oblidar els 191 assassinats i més de 2.000 ferits. Aquell maleït dijous, moltes vides van quedar truncades pel fanatisme i l'odi. Entre totes, una d'aquelles vides robades va ser la deSergio Sánchez López,de 17 anys, fill deManueli deMaríai germà deSilvia.Vaig conèixerMaríapocs dies després, quan, com a president de l'ACVOT i responsable de l'àrea socioassistencial, vaig començar a rebre trucades de víctimes dels quatre atemptats simultanis. Trucades des de Madrid, Alcalá de Henares, Fuenlabrada, Guadalajara, Lleó, Palència... Víctimes i familiars de víctimes de les quals teníem constància a l'anar al pavelló d'Ifema de Madrid el divendres 12 amb l'equip de psicòlogues de què disposàvem per ajudar amb la nostra experiència. Reclamaven la nostra atenció i durant molts dilluns el trasllat a Madrid va ser constant. Com deiaMaría,no eren «els dilluns al sol», sinó «els dilluns en autocar».

En aquelles visites es va anar gestant una amistat que va portar a la creació de l'Associació 11-M Afectats del Terrorisme -de la seva junta directivaMaría López ha estat membre durant anys-.María,igual quePilar,Isabel, Jesús, David...,va iniciar la seca tasca social i associativa pocs dies després de patir l'assassinat dels seus éssers estimats, perquè només qui pateix les greus conseqüències d'un atemptat pot posar-se a la pell dels altres. En les nostres llargues reunions discutíem els expedients, les seqüeles psicològiques, les traves jurídiques i també com defugir les pressions que des de determinats mitjans de comunicació es rebien constantment. Fins i tot als nombrosos actes d'homenatge en què coincidíem buscàvem un lloc on poder revisar les últimes novetats.

Va arribar el 15 de febrer del 2007 i va començar el judici a la Casa de Campo. En aquelles tenses jornades buscàvem entre els assistents els missatgers i portaveus de les teories conspiratives que havien nascut i florit el mateix 11 de març del 2004. No n'hi havia cap, ningú. D'aquells que a partir de llavors tant van parlar i parlen sobre el que va passar l'11 de març i que tant prediquen les seves pròpies i vendibles versions dels fets no n'hi havia ni rastre. Els que llavors no hi eren són els que després han omplert tertúlies, portades i entrevistes parlant d'un judici al qual ni tan sols van tenir la valentia d'assistir. No van veure en cap moment les cares desencaixades d'aquelles víctimes que assistien, cada dia, a un judici que els portava terribles records, víctimes que eren allà presents amb l'únic desig de presenciar com la justícia aplicava la llei als autors.

Al mateix temps, el dia a dia de centenars de víctimes era el mateix: visites a l'oficina, reunions amb els advocats, proves pericials psiquiàtriques i psicològiques... En resum, sobreviure per suportar el dolor. Però al patiment causat pels terroristes s'hi anava sumant el causat des d'altres àmbits: un diari que anunciava a la portada la més que probable exhumació dels cadàvers, entrevistes amb els acusats de la massacre o l'existència de personatges que manipulaven el dolor aliè i desconegut.

Víctimes d'aquells atemptats a qui havien assassinat un fill havien de veure com se'ls negava el reconeixement de les seves seqüeles psicològiques. Mentrestant, víctimes d'atemptats molt anteriors en el temps apareixien 15 anys després o aprofitaven la conjuntura per presentar lesions aparegudes 20 anys més tard. PeròMaríano va buscar mai beneficis personals. No va despenjar mai el telèfon per molestar cap Administració exigint una feina o una vivenda per a la seva filla. No la vaig sentir mai insultar cap polític, i encara menys dir-los «p… barata» o«bajuno batasuna». Altres no podran dir mai el mateix encara que s'omplin la boca parlant d'un dolor que no coneixen.

Tota AQUELLA pressió, unida a certa crispació mediàtica, anava fent efecte en moltes víctimes iMaríano n'era una excepció. Sempre em recordava, barrejant educació i indignació, el dia en què va haver de sentir per boca de certsdemòcrates amics de les víctimes allò de «fiqueu-vos els vostres morts pel cul». Des d'aleshores no han cessat els atacs, fins i tot a nivell personal, contra moltes de les víctimes de l'11-M.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El divendres passat, 18 de febrer, a la nit, el seu cor enorme no va poder resistir més. Un any abans va morirÁlvaro,a qui l'assassinat de les seves nenes i la seva dona a Hipercor el va marcar per a tota la vida. Ara ha estatMaría,una lluitadora nata, una mare que sempre va defensar la memòria del seu fill, la mateixa memòria que altres reclamen mentre exigeixen justícia, però que continuen dubtant de les sentències que no compleixen les seves expectatives polítiques i personals. El funeral deMaría Lópezva ser una nova mostra de dignitat i el diumenge 20 de febrer les roses blanques inundaven el monument a Fuenlabrada. AManoloi aSilvia,una abraçada. Coordinador del Servei d'Informació i

Orientació a Víctimes del Terrorisme (SIOVT).