Dues mirades
La rata
Un condemnat estirat de panxa enlaire, immobilitzat. Damunt del ventre, una gàbia amb una única obertura enganxada a la pell. A l'interior, una rata. Una rata rabiosa i terroritzada. Una rata que pugna per obrir-se una via de fugida.
El turment de la rata es remunta a l'antiga Xina, també va ser utilitzat per la Santa Inquisició i va tenir la seva variant als centres de tortura de les dictadures de Xile, l'Argentina i l'Uruguai, on s'introduïa les rates per la vagina de les dones. Rates que mosseguen, trinxen, defequen i orinen al cos de la víctima. Rates que, desesperades per trobar una escapatòria, devoren les entranyes d'un cos impotent. Cada mossegada, un turment insuportable, un punyent udol de dolor, una mica més de mort.
Els últims dies deGaddafi són les últimes convulsions ferotges, sanguinàries i delirants d'una rata. Una fera que no dubta a devorar el seu poble en la inútil i cruel recerca d'una sortida. Però aquesta vegada el cos turmentat s'ha alliberat de les cordes que l'immobilitzaven. La rata encara és dins, arrencant vida, infectant vísceres, esquinçant els teixits més febles, cada vegada més embogida i perduda en un garbuix de sang i carn. Però les urpes de la víctima ja furguen dins del seu propi interior. Ara només queda un últim però alliberador dolor: arrancar-la del ventre. No hi haurà pietat per a la rata.
