El desafiament de la fam

Durant diversos períodes de la història s'ha practicat el setge, que tenia com a finalitat rendir per la fam les poblacions. Avui podem dir que la fam ens assetja, ja que gairebé 900 milions de persones pateixen inseguretat alimentària. Aquesta situació succeeix quan les persones no tenen accés social, econòmic, físic i de manera sostinguda a una quantitat suficient de menjar per tenir una vida activa i saludable.

El drama de la fam castiga amb especial crueltat el tercer món, però una situació d'inseguretat alimentària també podria arribar en un termini de 40 anys al primer món. Això es pot produir si els líders de països desenvolupats i organismes internacionals no es deixen de paraules i sumptuoses reunions plenes de menjar, i passen a l'acció per eradicar la fam als països subdesenvolupats i a dissenyar polítiques eficients de producció i distribució d'aliments a mitjà i a llarg termini.

Els desajustos en la producció de cereals entre el 2006 i el 2008 van motivar una alça de preus que va causar problemes en països desenvolupats. I ara mateix assistim a una cadena de revoltes populars en països àrabs de l'anomenat segon món, on el deteriorament de les condicions socials i alimentàries hi tenen molt a veure.

Garantir la seguretat alimentària s'ha convertit actualment, no només en un problema a escala global, sinó també en una prioritat dels governs relacionada amb la seguretat nacional.

És més fàcil dir-ho que fer-ho, ja que són moltes les amenaces i els reptes demogràfics, econòmics, climàtics i polítics que planen a l'horitzó, entenent per aquest el període 2010-2050.

La perspectiva demogràfica és òbvia: es calcula que la població mundial, en algun moment del lapse de temps esmentat, se situarà al voltant dels 9.000 milions de persones, i totes voldran menjar.

Si aleshores el tercer món veu agreujada la seva situació, i una gran part de la seva població no pot menjar i beure, es desplaçarà, produint així fluxos migratoris massius i incontrolats. Això incrementarà les possibilitats de conflicte i inestabilitat en el sistema global.

Des d'un punt de vista econòmic, s'ha d'al·ludir a les economies emergents i a la millora de la qualitat de vida en general als cinc continents. Un increment de la població i del consum significa que la demanda d'aliments augmenta, i es calcula que entre els anys 2010 i 2050 creixerà un 70%. La competència per superfícies cultivables, aigua, energia i la sobreexplotació dels caladors pot portar que potser no es produeixin suficients aliments. De cara a assegurar-se el menjar del futur, països com la Xina, l'Índia, el Japó, Corea del Sud, l'Aràbia Saudita i altres monarquies petrolíferes s'han llançat a comprar terres i recursos naturals, fonamentalment a l'Àfrica.

A causa de factors relacionats amb el canvi climàtic, els anys vinents es perdran àrees cultivables per culpa de la desertització i del descens de les precipitacions. Mai sumar dos i dos ha estat tan fàcil. És a dir, menys terres fèrtils, menys aliments, menys pastures i, és clar, menys aliments disponibles.

I el problema només pot augmentar quan la gestió dels recursos cau en mans no democràtiques, que no dubten a utilitzar la fam com a eina política per satisfer els seus interessos particulars.

Atès que no podem ser marxistes de la branca deGroucho i dir «parin el món, que jo baixo en aquesta estació», només es pot començar des d'ara mateix a afrontar amb rigor aquest desafiament, que pot marcar el futur de la humanitat.

¿Què es pot fer? Entre altres mesures, cal proposar les següents.

Extensió de la democràcia, perquè només un règim democràtic se sotmet al control públic i es preocupa realment per la seva població, i n'afavoreix l'educació, l'alimentació i el desenvolupament. Un sistema internacional de democràcies és essencial per a l'acció i coordinació polítiques necessàries per abordar la seguretat alimentària.

A això s'hi ha de sumar una inversió global i rellevant en projectes agrícoles R+D+I. El seu objectiu és, per un costat, augmentar la productivitat de les terres i, per l'altre, millorar els productes transgènics, així com combinar-los amb una transició cap a programes de selecció natural assistida per marcadors (SAM). Si ho fem, obtindrem cultius ecològicament i econòmicament sostenibles amb produccions més bones i més grans, i reforçarem així la sobirania alimentària de països en vies de desenvolupament.

També els principals actors globals han d'acordar una explotació coherent dels recursos marítims i hídrics, així com augmentar les àrees agrícoles al primer món. Per exemple, la Unió Europea s'ha de replantejar la seva política agrícola comuna i deixar-se dels incentius a la no producció.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Hi ha molt en joc. L'estabilitat global, present i futura passa per la seguretat alimentària. Com va dir Laurence Dudley Stamp,«un món afamat, no podrà ser mai un món pacífic».

Professor de Relacions Internacionals de la Universitat Complutense de Madrid.