Un dia sense diaris

Aprofito el dia de Sant Esteve per netejar de diaris el meu pis. Ho faig abans de la visita anual al plat de canelons, per tal d'arribar a taula amb l'agradable sensació de la feina enllestida. Dic netejar i dic feina perquè és molt probable que pateixi la síndrome de Diògenes, tot i que en un grau que encara no recomana un tractament psiquiàtric intensiu. Les persones afectades per la malaltia tenen un component antisocial, menystenen la higiene personal i viuen temoroses de l'exterior, amb un afany desmesurat per acumular tota mena de menjar i objectes. No es pot dir que jo sigui un exemple extrem de la simptomatologia, però sí és cert que, sense arribar a ser Brossa o Léautaud, tinc una elevada tendència a acumular paper. Per això aprofito el dia de Sant Esteve, que no hi ha diaris, per fer net. És com un dic, com un avís de contenció. En un temps de recursos quasi il·limitats, podent recórrer a la consulta informàtica perenne, no em puc estar de tenir diaris a mà, necessitat de saber que aquell retall que puc palpar em salvarà la vida. Però el pis és reduït i l'acumulació, ingent.

És una experiència si més no curiosa, la de llançar diaris antics. Hi veig notícies que han mort, promeses incomplertes, tempestes que ja han minvat, dies clars que han enfosquit. En un dia sense diaris, viatjo al passat recent i m'adono de la fragilitat de les coses. Després, depurat, em llanço obsés sobre els canelons.