Tribuna
Fem un parèntesi de reflexió
Un any difícil, complicat; fotut, parlant clar. La maleïda crisi. Quedar-se sense feina als quaranta-i-tants. Un divorci. La urpada d'una malaltia. El desencant. Aquella boirina de sutge arran de terra que taca d'indiferència els afanys i els dies. Potser enviudar a deshora. I el triler de l'euro, que dóna menys de si que un diumenge de gener amb pluja. En anys com el que està a punt d'acabar, l'ofici de viure s'assembla massa a la sort de Sísif, aquell pobre mortal condemnat pels déus a empènyer una roca enorme costa amunt. Segons el mite grec, la pedra rodava cap avall abans d'arribar al cim de la munta-
nya, així una vegada rere l'altra, fins als confins de l'eternitat.
En anys com aquest, potser convé més que mai fer un parèntesi i recuperar l'esperit del que va ser el Nadal dels nostres avis, una festa austera, la casa oberta de bat a bat als veïns i a qui volgués deixar-s'hi caure, nadales al so d'una ampolla d'anís i quatre neules mal comptades; tampoc calia gaire més.
Necessitem un parèntesi per recuperar l'alè i reprendre l'existència amb una copa a la mà, encara que sigui de vinassa. Recordar els absents i abraçar els que caminen al nostre costat. Un parèntesi per esmolar les dues úniques eines de què disposem per seguir lluitant: l'esperança i una mica, només una mica, de sentit de l'humor. Encara que estiguem a la cuneta, és imprescindible mirar de tant en tant a les estrelles. És només en l'adversitat quan té sentit esperar el miracle.
La condició humana, amb tota la seva fragilitat, es resumeix en aquell incansable
empènyer la pedra costa amunt, i fer-ho amb esperança; no hi ha alternativa. La verdadera heroïcitat radica aquí, en la tossuderia de seguir endavant. Com va deixar escrit el gran Albert Camus: «La mateixa lluita per aconseguir el cim basta per omplir el cor d'un home. És necessari imaginar Sísif feliç».
