El desafiament del 'Sol del segle XXI'

El 23 de novembre, Corea del Nord va atacar l'illa sud-coreana de Yeonpyeong. Tot seguit, les dues Corees van intercanviar foc d'artilleria. D'aquesta manera, la guerra freda es resistia a ser només un capítol als llibres d'història. El conflicte coreà va arrencar després de la segona guerra mundial i va arribar al punt culminant amb la guerra de 1950, aturada el 1953 amb un armistici entre les parts. Pel fet de tractar-se d'un alto el foc i de no haver-hi pel mig un tractat de pau, es pot dir tècnicament que els dos països continuen en guerra.

En aquella data hi va haver acord sobre les fronteres i l'emplaçament de la zona desmilitaritzada continental, però no sobre la frontera marítima occidental. L'ONU la va establir a tres milles de la costa de Corea del Nord i va col·locar cinc illes al sud d'aquesta línia sota control de Corea del Sud. El lector ja deu haver endevinat que una d'aquestes cinc illes és la que va ser atacada fa dues setmanes.

Per si les coses no eren prou complexes, encara hi ha un factor que les complica en gran manera: la dantesca naturalesa del règim de Pyongyang. Som davant d'una dictadura comunista atroç, amb la peculiaritat que s'ha convertit amb el pas del temps en una mena de monarquia on el poder es traspassa de pares a fills. Si no fos tan dramàtic el patiment dels nord-coreans, n'hi hauria per posar-se a riure.

Som davant d'un règim on el culte a la personalitat és una obligació. No hi ha cap racó en aquell país sense una estàtua del tirà Kim Il-sung o del seu fill, l'actual dictador, Kim Jong-il. Al davant de totes s'ha de mostrar respecte, de manera que el ciutadà nord-coreà es passa el dia humiliat fent reverències als seus torturadors. Qualsevol activitat que el règim consideri contrària a la seva detestable ideologia es paga amb la mort o amb l'internament en camps de concentració que no tenen res a envejar als de Treblinka.

Si en algun lloc del món es pot demostrar el fracàs del comunisme, la península de Corea és aquest lloc. Al nord, una república empobrida al màxim que pateix períodes de fam mentre el seu Govern es gasta gairebé tot el pressupost en les seves Forces Armades i en un programa nuclear que Occident no hauria d'haver permès mai. Som davant d'un Estat totalitari i militaritzat, amb un Exèrcit de més de cinc milions de soldats (un milió en actiu i quatre i mig a la reserva), que dóna una mitjana de 45 soldats per cada mil habitants. Al Sud, una Corea democràtica i pròspera, amb els problemes i dinàmiques de tota democràcia, però on la població viu raonablement bé.

Amb aquest panorama, Kim Jong-il, denominat per la propaganda oficial Sol del segle XXI, dirigeix amb mà de ferro l'esdevenir de Corea del Nord. No és estrany, per tant, que un règim amb aquestes característiques es mostri hostil i compliqui greument la situació actual, molt tensa i delicada des que el maig del 2009 el Govern nord-coreà va declarar que no se sentia vinculat per l'armistici de 1953, i també per l'enfonsament de la corbeta sud-coreana Chon An el març d'aquest any.

En aquests moments, doncs, podem fer-nos dues preguntes. La primera, ¿per què Corea del Nord es comporta amb tanta impunitat? Perquè ho pot fer. Si afegim al seu caràcter dictatorial l'estatus de potència nuclear, tenim un actor (gairebé) intocable. Això ens hauria de fer reflexionar sobre el fet de permetre o no a determinats actors desenvolupar programes nuclears. Evidentment, els actors tramposos no democràtics no haurien de poder desenvolupar aquest tipus d'armament, ja que l'única cosa que fan és contribuir, tal com estem veient en aquests moments, a una contínua amenaça de conflicte i desestabilització internacionals.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I la segona, ¿què pretén? Aquí la resposta és més incerta, per l'opacitat i la impredictibilitat d'aquest règim. Es podria descartar inicialment l'interès de provocar una guerra oberta, especialment en un moment de transició en el poder: no hem d'oblidar que el règim ja ha designat successor Kim Jong-un, fill de l'actual estimat líder, pel precari estat de salut d'aquest. Podem intuir, doncs, que Corea del Nord vol comprovar fins on pot estirar les suposades línies vermelles establertes amb els sud-coreans i els nord-americans, així com testar l'estat de la seva aliança de cara a intentar recuperar per la força alguna -o totes- de les cinc illes que reclama. O bé forçar negociacions amb més bones cartes pel que fa a les seves reclamacions territorials i en qüestions referents al seu programa nuclear i a l'obtenció d'ajudes i fons per pal·liar la seva desastrosa situació interna.

En qualsevol cas, la resposta que ha de rebre Corea del Nord ha de ser clara i enèrgica, i sota cap concepte es pot entrar en una política de moderació. Per això, els EUA i Corea del Sud han d'intensificar la seva aliança i amb la comunitat internacional fer saber als nord-coreans que futures agressions els sortiran molt cares. Professor de Relacions Internacionals de la Universitat Complutense de Madrid.