Palau, decidit i decantat

Fa mesos que, a l'interior mateix del Palau de la Música, i mentre les administracions consorciades feien l'orni o tocaven el flabiol, es van dibuixar les diferents etapes de la neteja: a) portar els papers al jutge; b) girar full; c) foc nou i fer com si no hagués passat res. Més que el bon nom dels ensarronats per Fèlix Millet, entre els quals hi ha una molt granada representació de la societat cultural, es tractava de salvar el bon nom dels estafats, que són també, si no en primer lloc, els més acreditats mecenes de casa nostra. En honor a la veritat, i en reconeixement de la capacitat ensibornadora del saquejador, cal recordar que, a la fundació i al consorci, que és on es remenaven les cireres, tothom estava a la figuera. No cal dir a l'Orfeó, en fora de joc, que era, és i potser serà el gran damnificat de totes les operacions Palau que es fan i es desfan. Sempre en nom seu, però apropiant-se el llegat com si es tractés, no de l'avi venerable, sinó del nen tonto.

Com a director de la primera etapa va ser designatJoan Llinares, de perfil quasi calvinista i fins aleshores comptable major del MNAC. D'aquesta manera, el tripartit es pensava que feia rajar sang de les venes de CDC, però de fet executava el paper d'innocent braç executor dels plans de l'establishment. Des de les altres administracions corresponsables li anaven al darrera tocant el flabiol.

Situats en aquest context, i si tenim en compte que sociològicament, ideològicament, personalment i àdhuc políticament el Palau és de Convergència (no culturalment, alerta, que és ben orfe), el present final d'etapa, diguem-ne col·laboracionista amb el tripartit, estava més cantat que el cant i el refilet dels aucells, inclòs el rossinyol que se'n va a França sense encomanar-se ni a la mare ni als companys. ¿I què es pensava, doncs, la dolça esquerra governamentalitzada? Quan va esclatar el cas es feien enrere i es fregaven les mans, convençuts que tocaven de peus a terra i estaven en condicions de combatre. Doncs no. La decisió de l'actual president interí sí que fa tocar de peus a terra. La primera etapa s'ha acabat. Els dos candidats,Mariona CarullaiEnricEnrech, en suposada confrontació, aplaudeixen. Existències de papers exhaurides. Finestreta abaixada. Que s'espavili el jutge. Els nostres, que no els toquin, i menys en campanya electoral. Barcelona i Catalunya són com són, no com s'imaginen els ingenus.

Ara bé, posats a baixar del ruc, i després de constatar una vegada més que el poder és el poder, no fóra fer volar coloms insinuar excessos de casualitat en el calendari judicial. En conseqüència, que dos alts càrrecs de CDC siguin imputats abans del 28-N podria dependre més de les enquestes que de la freda, cega i suposada imparcialitat, i la no tan suposada independència de les balances judicials en relació amb els dos grans partits espanyols. De manera que siArtur Masquedés a un pas de la majoria absoluta, la imputació en el moment que podia fer-li més mal estava assegurada. Si s'ajorna, prosseguim en el camp de les conjectures, senyal que els que decideixen de debò troben convenient per als seus interessos polítics els resultats de les últimes enquestes. Tal com han anat les coses fins ara, si penses malament, tens menys possibilitats d'errar.

¿Qui guanyarà les eleccions al Palau? ¡Ja estan guanyades! I des d'abans de convocar-les. Comença la segona fase, consistent a girar full. El calvinistaLlinaressortirà per la porta del darrere i no se'n cantarà mai més gall ni gallina. Amb l'oposició de la part més damnificada a obrir sumari polític a part, els camins de la judicatura i del Palau es bifurquen de manera definitiva. El Palau estrena nova etapa.

Ara es per la banda cultural, d'on ve el perill. Si des de la conselleria haguessin sabut de què van les coses, com es pilota un gran equipament cultural com el del Palau, en comptes de posar un busca pessigolles metòdic en el lloc de director general, haurien situat enLlinaresde gerent, amb la mateixa funció, i buscat un director general capacitat per orientar la casa, un especialista en equipaments culturals musicals, que n'hi ha, capaç d'imprimir un nou rumb, de donar sentit i relat a la música que hi sona. Però si en una cosa coincideixen els polítics desculturalitzats i els burgesos afeccionats és en el menyspreu dels professionals de la cultura. A gestionar cultura s'hi atreveix tothom, amb escassa consciència que els vaixells insígnia han d'estar a càrrec dels més ben preparats. Si hi ha algun insensat que pensa pilotar el Palau sense tota una vida de preparació és que s'ha begut l'enteniment, ell i els qui no l'hi impedeixen.

Notícies relacionades

¿Per què no venen a classe?

Els avantatges, i el risc, del congrés del PP

De moment, ha quedat en segon terme, però és flagrant que l'absència de planificació estratègica del Palau de la Música aboqui a una temporada com l'actual, elaborada a distància, segons les disponibilitats del mercat i no segons els requeriments de la sala, per l'empresa de confiança dels saquejadors que apareix a les famoses llibretes.

Escriptor.