Gent corrent
Marta Carrasco: "Sóc filla única i de casa bona, però vaig ser rebel"
Una Pippi Calcesllargues de 71 anys. Filla d'un periodista executat per Franco, la seva vida d'aventures dóna per a una pel·lícula.
Marta Carrasco. /
Sempre ha estat aventurera, extravertida, original i absolutament immune al que diguin els altres. No s'assemblava a ningú de la seva família fins que, entrada ja en l'edat de jubilació, va descobrir qui va ser realment el seu pare biològic: el periodista Francisco Carrasco de la Rubia, una figura que rescata la mostraCinema en temps de guerra, exili i repressióal Memorial Democràtic.
-¿Va conèixer el seu pare?
-Jo tenia sis mesos quan van executar el pare. El van afusellar al Camp de la Bota el 13 de maig de 1939.
-¿Per què?
-Era periodista deLa Vanguardiai va escriure que Franco era un «titella» i no sé quantes coses més. Però tot això ho vaig descobrir fa quatre anys.
-¿No ho sabia?
-La meva mare només m'havia dit que era crític de cinema. Em vaig assabentar de qui era llegint un article que va publicarLa Vanguardia. Explicaven que se'n va anar al front d'Aragó i que es ficava sota els tancs enemics per fer fotos. Era un home molt simpàtic, original i aventurer, un temerari. Miri, aquí guardo un llibre seu...
-A veure... El Romancero gitano de García Lorca. ¡De l'any 36!
-Està dedicat. L'hi llegeixo: «A Carrasco de la Rubia, cuyo espíritu inquieto como el mío añora a Andalucía constantemente». Firmat: Federico García Lorca.
-¡Caram! I aquell esperit inquiet va ser el que va heretar vostè.
-L'àvia i la mare sempre em deien que era igual que ell, però em van amagar qui va ser realment. D'ell vaig heretar la passió pels viatges, l'escriptura i la fotografia.
-¿També va heretar la temeritat?
-M'ha passat de tot. M'he quedat penjada en una illa remota, m'han tancat en un calabós al Marroc, he estat de vacances al Brasil amb una secretària de Kennedy... Aquest any volia anar a veure les cascades Victòria, a Àfrica, però vaig tenir un col·lapse de cor i em van ingressar en una clínica de Ciutat del Cap. Em vaig escapar abans que em donessin l'alta i el mes següent viatjava a l'Argentina i a Nova York. A l'agost vaig fertrekkinga Islàndia i acabo de comprar un bitllet per anar a les muntanyes de Huangshang, a la Xina.
-¿A quants països ha viatjat?
-A 38, però no té mèrit. El mèrit és haver estat a Lapònia quan no hi havia hotels i dormir a les tendes amb els lapons, o viatjar al Iemen i a l'Iran quan no hi havia turistes. A l'Iran em picaven a l'espatlla quan se m'escorria el vel, ¡fins i tot en un cine!
-¿Viatja sola?
-Sola, amb la meva motxilla, una càmera de fotos i una càmera de cine. Si no viatjo, tinc unes depressions tremendes. Quan viatjo vaig de rica, però a Barcelona estic arruïnada.
-¿Què diu?
-Que viatjo tipus guardiola.
-¿I això què és?
-En una guardiola poso els diners que m'estalvio cada cop que no faig una cosa que em ve de gust. Per exemple: si em ve de gust anar al cine i no hi vaig, hi poso 8 euros; si estic cansada però no agafo un taxi, n'hi poso 10. Així em pago els viatges. Tinc una altra guardiola per a capritxos i una altra per pagar a la persona que cuida els meus quatre gossos.
-¿Té tres guardioles?
-No, quatre. També en tinc una per a la xavalla.
-Vostè és un cas.
-Les meves amigues em consideren una extravagant. Diuen que per què faig la pobra, si no ho sóc.
-Tenen una mica de raó.
-Sóc filla única de casa bona, però vaig ser una rebel i no vaig voler estudiar. Sóc totalment incorrecta, ¡en això sí que no m'assemblo al meu pare! No tinc cultura, tinc mundologia. He fet regates amb banquers i prínceps, però sóc molt senzilla.
-¿Senzilla?
-La meva mare era una dona distingida, sempre vestia de Balenciaga, i era molt discreta. En canvi jo parlo amb tothom i miri què porto posat: samarreta de Zara, faldilla del mercat i botes dels xinesos. Vaig la mar de còmoda, així.
-Em recorda la Pippi Calcesllargues.-¡M'encanta! Quan els meus fills eren petits, no m'ho perdia. Em sento identificada amb aquella nena.
Notícies relacionades-¿Escriurà les seves memòries?-Quan era jove i era lluny de casa escrivia llargues cartes a la meva famí-
lia explicant-los-ho tot, però eren tan gamberres que les van cremar. Poca gent ha tingut tantes aventures i amants com jo. El meu marit també em va prendre els meus diaris i ara, la veritat, ja no tinc ganes d'escriure.
