La presència d'Occident a l'Àsia central

Hi ha més solucions per a l'Afganistan

La construcció d'una línia fèrria implicaria nombroses autoritats locals i els senyors de la guerra

4
Es llegeix en minuts
Hi ha més solucions per a lAfganistan_MEDIA_1

Hi ha més solucions per a lAfganistan_MEDIA_1 / TRINO

Tots els conflictes tenen dues formes de ser abordats i solucionats: políticament o militarment. El pas de recórrer a la força com a continuació d'una solució política fracassada se sol considerar una cosanatural. Fer marxa enrere és més complex, perquè l'estament castrense tendeix a considerar-se doblement derrotat: per l'enemic, al qual no ha aconseguit doblegar, i pels polítics, que diuen que resolen l'assumpte sense tants trets.

¿Hi ha alguna solució política per a l'Afganistan? Per descomptat: sempre n'hi ha o n'hi hauria d'haver. Precisament, el problema allà va ser -igual que a Kosovo, igual que a l'Iraq- acudir-hi amb els exèrcits sense haver arbitrat un pla polític. Més encara: la solució militar, com sempre, està hipotecada per uns ritmes i unes presses que es tornen més angoixants a mesura que passa el temps. Les guerres s'han de guanyar: costen vides i diners, i tot el que no destrueix l'enemic l'enforteix. L'acció política, per contra, no té el temps tan en contra seu, no és tan fiscalitzable. Parlar d'una solució política a l'Afganistan no passa necessàriament per la convocatòria d'eleccions i més eleccions. S'ha d'entendre en un sentit més ampli. Per exemple, la voluntat de beneficiar la gran majoria de la població impulsant projectes de desenvolupament de llarg abast.

Un exemple: ja fa algun temps, s'està impulsant la idea de dotar l'Afganistan d'una xarxa ferroviària. A simple vista semblaria que això és una cosa totalment aliena al drama que viu el país, però és justament tot al contrari. L'Afganistan és un dels pocs països del món que no té xarxa ferroviària. Aquest fenomen és consubstancial al paper que les grans potències van adjudicar al país, a partir de finals del segle XIX: l'Afganistan hauria de ser unbuffer state (estat coixí), un país destinat a separar l'Imperi Britànic del rus. Aquesta categoria de terra de ningú ha fet de l'Afganistan un autèntic forat negre, aïllat i pobre.

El ferrocarril afganès aprofitaria el traçat de l'anomenada Ring Road, la carretera circular construïda pels britànics al segle XIX, i que, com si fos una enorme ronda, connecta tots els racons del país. Això dinamitzaria els intercanvis entre els centres urbans i les províncies d'un país tan fragmentat com l'Afganistan. També implicaria en el negoci de la xarxa nombroses autoritats locals i senyors de la guerra, amb una activitat econòmica actual que gira al voltant de les armes i el tràfic d'heroïna. Però, sobretot, faria de l'Afganistan un nucli de gran importància per al trànsit ferroviari a tot l'Àsia central i meridional.

El país deixaria de ser un forat negre, unbuffer state, i es convertiria en tot al contrari: en unhub o centre neuràlgic.

¿QUE Potser els ferrocarrils de l'Àsia central tenen tanta importància? La Xina ja està impulsant corredors ferroviaris d'alta velocitat que uniran Londres o Istanbul amb Pequín, capaços de travessar el continent eurasiàtic en un parell de dies. Això suposarà una revolució econòmica per a la Xina, Rússia, Àsia central, i Europa. Es mouran molts diners i, sens dubte, serà una de les grans obres que contribuiran a superar la crisi mundial.

La idea que construir una línia fèrria a l'Afganistan resulta impossible perquè el país està en guerra suposa posar el carro davant dels bous. Primer, perquè és el conflicte el que està abonant una economia de guerra, i és necessari recuperar una economia de pau. En segon lloc, perquè l'obra fèrria, convenientment defensada, contribuirà a implantar la seguretat. I no resulta difícil de fer-ho, atès que la guerra allà és de baixa intensitat, i els talibans no tenen aviació militar ni mitjans per contrarestar una vigilància amb mitjans moderns. Però, sobretot, ja s'estan instal·lant trams de via fèrria. Per exemple, el 25 de maig passat es va inaugurar la línia fèrria de Hairatan, des de la frontera uzbeka. Que se sàpiga, el trànsit per aquesta via no ha estat atacat, a diferència dels combois de camions cisternes, altament vulnerables, que els talibans destrueixen amb una gran facilitat. Entre els resultats finals de la Conferència de Kabul, celebrada el juliol passat, es va esmentar la necessitat de construir diversos trams de vies, integrables en un futur corredor ferroviari. Ara es comença a saber que el capital xinès està present en l'operació.

PER CERT, entre les delegacions que van estar presents en la inauguració de la línia de Hairatan, no hi havia l'espanyola. Tot aquest assumpte del ferrocarril afganès hauria suposat un bon negoci per a les empreses del sector, atès que Espanya és líder europeu en tecnologia de canvi d'amplada de vies, i a l'Afganistan hauran d'empalmar ni més ni menys que els sistemes rus, britànic, xinès i iranià. Però, segons sembla, és més racional explicar que se segueixen enviant soldats que tenen com a missió principal, a aquestes altures, assegurar la seva pròpia seguretat; i seguir gastant-hi un milió d'euros diàriament.

Notícies relacionades

Professor d'Història Contemporània de

la UAB i coordinador d'Eurasian Hub.