Gent corrent
Laura Vilella: "Cada any maten 50.000 llebrers a Espanya"
Té dos llebrers adoptats. Aquesta dona es va assabentar un dia de les crueltats que pateixen els llebrers a Espanya; va decidir actuar.
Laura Vilella. /
Truca Laura Vilella i quan em diu que és perruquera, li responc amablement que ja en vam treure un. M'atura immediatament i diu que ella no vol parlar de perruqueria. L'escolto i m'explica una història que fa posar els pèls de punta: «Cada any maten 50.000 llebrers a Espanya, segons les associacions defensores d'aquests animals». La Laura en va adoptar dos, Luxor i Shiva, però no es considera activista. Fa el que pot, diu.
-No sé si l'he entès bé.
-L'hi torno a explicar. Després de la temporada de caça, al febrer, algunes persones maten els seus llebrers. Hi ha un mètode, per exemple, que en diuen pianista. Posen una soga al coll del llebrer i fan que l'animal s'aguanti de puntetes. Quan es cansa, ell mateix es penja. És horrible, però no és l'única atrocitat.
-Ho sento, però anem per passos.
-Hi ha zones d'Espanya on els llebrers espanyols són animals de caça. Quan ja no poden caçar perquè han perdut rapidesa o agilitat, els eliminen. També quan neixen i s'adonen que no són prou bons per caçar. L'últim que s'ha sabut és que els cremen o que els llencen a pous per no deixar cap empremta.
-¿Per què tanta crueltat?
-Hi ha zones on aquests gossos són considerats animals de segona. Es diu que un llebrer, si ja no pot caçar, no val ni una bala.
-¿Vostè forma part d'alguna associació?
-La veritat és que no. Quan vaig saber que passava tot això, vaig decidir adoptar Luxor i Shiva. Li he trucat perquè crec que la gent ha de saber el que passa. Tot això és molt dur.
-¿I com se'n va assabentar?
-Vaig anar a una exposició de races de gossos a Barcelona. ¡Res a veure amb aquests maltractaments! Hi vaig veure uns llebrers i em van semblar uns gossos nobles, elegants, amb ullets rodons... L'hi vaig comentar a la meva neboda i em va dir que entrés a la pàgina web de SOS Dálmatas, d'allà vaig arribar a SOS Galgos, a Galgos Sin Fronteras, a Galgos 112... i em vaig assabentar de totes les crueltats que pateixen aquests gossos. Al cap d'un mes, Luxor va arribar a casa.
-Segueixi, per favor.
-A vegades els amos porten els animals a aquestes associacions, d'altres, les mateixes associacions fan recerques per les carreteres i els troben abandonats. ¡N'han salvat molts de la soga! Luxor va venir de Sanlúcar de Barrameda.
- ¿El maltractaven?
-No ho creiem perquè el van trobar quan era un cadellet. El que passa amb Luxor és que és una barreja de llebrer i coniller. Segur que per això el van abandonar. Quan va arribar a casa, només tenia cinc mesos. Uns mesos més tard en vaig acollir un altre de SOS Galgos.
SEnD¿El va acollir?
-Quan els recuperen, intenten que s'adaptin a les persones, per això arriben a diferents famílies. Per a alguns gossos és molt difícil perquè arriben molt malament i tenen molta por dels humans. El llebrer que vam acollir a casa tenia una por horrible de les persones. No volia estar a prop nostre. No bordava ni res; només s'aixecava i sortia de l'habitació on érem. Tampoc volia que l'abracéssim. A més, era molt gran i, per això, no ens el vam poder quedar.
-¿Què va passar?
-Que li vaig agafar moltíssima estima i que Luxor era feliç. Per això vam decidir adoptar una gosseta que vam posar-li Shiva.
-¿Sap la història de Shiva?
-No, però va arribar amb moltes cicatrius. Fins i tot en té una al morret. Diuen que quan no serveixen per caçar, les marquen perquè els que s'hi dediquen sàpiguen que no és apta; ella té una cicatriu a les costelles. No sé si deu ser d'això. El que ens imaginem és que devia estar molt de temps en un zulo perquè va arribar plena de durícies. Ara ja està bé. A vegades, ens trobem gent que n'ha adoptat i que sí que en sap la història.
-¿On? ¿Pel carrer?
-Sí, cada vegada hi ha més gent que coneix aquest problema i que adopta. A Santa Perpètua de Mogoda, per exemple, ja hi ha unes quantes parelles amb llebrers. Algunes associacions organitzen trobades per a adoptants de llebrers. Fa poc vam anar a una trobada de llebrers a Sabadell. ¡Ens hi vam ajuntar fins a 40 persones amb els gossos!
-¿N'adoptarà un altre?
-Si tingués jardí, li asseguro que ho faria. ¿Puc dir-li una cosa?
Notícies relacionades-I tant.
-El llebrer és un excel·lent animal de companyia. És tranquil. Molta gent creu que necessita molt d'espai, però no és així en absolut.
