¡Hola, amics del 2159!

L'any 2159 faré 200 anys, però hi ha francament poques possibilitats que ho pugui celebrar. És a dir, tot i les previsions de longevitat cada dia més agosarades, m'hauré de conformar a imaginar de quina manera s'obrirà el supositori gegant que ha quedat instal·lat a la plaça del CosmoCaixa i que conté missatges de ciutadans del segle XXI per tal que ciutadans del segle XXII sàpiguen com eren i com pensaven, i quines ambicions tenien o quin sentit de l'humor conreaven, els seus rebesavis. Com que crec en la ciència i com que el professor Wagensberg em mereix tots els respectes intel·lectuals, admeto que la càpsula del temps pot sobreviure a tempestes i a ensulsiades, a terratrèmols (que n'hi podria haver, ¿per què no?), a guerres i atemptats, i fins i tot a l'augment del nivell del mar. En un segle i mig hi pot haver de tot, però la consistència de l'artefacte sembla poderosa. I també admeto, amb fe cega, que el material que s'hi ha desat s'ha escrit amb una sintaxi que serà entesa pels habitants que hi hagi al planeta el 2159, comptant que, aleshores, el planeta no sigui l'escenari de La carretera, la inquietant novel·la de Cormac McCarthy.

Però, ¿ens entendran? No dic que entenguin el català, que això és demanar tant com que jo pugui bufar 200 espelmes, sinó si seran capaços de captar el nostre sentit de l'humor (fràgil i canviant), la nostra sensibilitat, la filosofia que ens empara. Ja ho veurem. Bé, de fet, no ho veurem.