Gent corrent
Daniel Gil: «Qualsevol lloc abandonat és un viatge al passat»
Explorador urbà. Aquest treballador municipal dedica el seu temps lliure a entrar en llocs abandonats. Els fotografia i els preserva de l'oblit.
Daniel Gil. /
Daniel Gil (Barcelona, 1983) fa una doble vida. És encarregat de zona blava, però té una afició com a mínim sorprenent: entra en llocs abandonats, els fotografia amb la seva càmera Sony Alpha 350 i penja les troballes al seu bloc (ultima-visita.com). No és l'únic explorador urbà. Unes 1.400 persones de tot Espanya estan registrades al fòrum del Club Cela, al qual pertany. Encara que només una selecta minoria l'acompanya en les seves expedicions.
-Fa tres anys vaig entrar a la meva primera fàbrica abandonada, una panificadora de Mataró. Allà hi havia els ordinadors, la maquinària, fins i tot la farina en perfecte estat. A dins s'havia congelat el temps. Aquell espai em va impactar. Tant, que encara no he penjat les fotos a internet. Vam decidir guardar el màxim secret sobre la seva ubicació.
-¿Vam decidir?
-No és recomanable entrar sol en llocs abandonats. Es pot enfonsar el terra o el sostre. Sol estar fosc, anem amb llanternes.
-Sona emocionant.
-A Londres vam poder visitar un hospital, el Harold Wood Hospital, que havia deixat de funcionar feia sis anys. El vigilant ens hi va deixar entrar. Tenia diversos pavellons i vam passejar pels quiròfans, la sala d'autòpsies, les habitacions, la morgue.
-¿Algun lloc menys tètric?
-Hem entrat en discoteques, en alguna mansió, en hotels abandonats. Una vegada em vaig colar en un hotel que tenia els llits fets, els plats, bruts, apilats a la cuina, les ampolles de licor plenes al rebost.
-¿El que fa és legal?
-No deixa de ser una propietat privada. Però tenim unes normes estrictes que ens distingeixen dels que hi entren per robar, destrossar o muntar festes il·legals.
-¿Quines normes són aquestes?
-La primera és no revelar mai la localització del lloc per tal de protegirlo. Perquè la línia que separa l'exploració urbana del vandalisme és molt prima. Nosaltres només ens emportem material fotogràfic.
-Poc més es podrien endur, ¿oi?
-No s'ho pensi. Una vegada vam entrar en un castell que estava tancat des dels anys 50 i a la capella hi havia talles de fusta de sants i verges. Els vaig fer fotos i me'n vaig anar entristit per la possibilitat que darrere meu vingués algú i se'ls emportés.
-Això l'honra.
-Per la meva feina, tinc molt clar que les normes s'han de complir. Nosaltres fins i tot vetllem per preservar el patrimoni. Un dels exploradors va trobar en una fàbrica un àlbum de fotos antigues i el va portar a un arxiu de memòria històrica.
-Intrusos amb consciència.
-Intentem passar desapercebuts i entrar per obertures naturals. No forcem mai portes ni finestres, no fem soroll, ho deixem tot tal com ho hem trobat.
SEnDEscolti, ¿com troben aquests llocs?
-N'hem trobat alguns d'al·lucinants a través de Google Earth. Amb el rastrejador pots localitzar una fàbrica amb el sostre trencat, o saber si una empresa està abandonada perquè es veuen cotxes aparcats al gual.
-Llocs menjats per la pols i la malesa.
-Qualsevol lloc abandonat és un viatge al passat. Mirant els calendaris ja saps l'any del tancament. Sovint trobes llibres de comptabilitat, factures, albarans. Després hi ha l'olor d'aquests llocs...
-¿De què fan olor?
-D'humitat, de vell. I hi ha el silenci, que és un silenci amb passos, portes que s'obren, calaixos que es tanquen. Travessat per franges de llum natural, sovint obliqües.
-Deu fer por...
-Més aviat incògnita. A vegades tens algun ensurt, sí. Una vegada vaig girar per un passadís i vaig ensopegar amb la imatge d'un home. Era jo mateix reflectit al mirall d'un lavabo.
-Almenys no era un fantasma.
-No n'he vist mai cap. Hi ha qui s'ha ficat en això per les psicofonies.
-No és el seu cas.
-A mi el que m'emociona és fer fotos i, si és possible, esbrinar la història del lloc. Vaig penjar imatges d'un internat de Tarragona i em va escriure gent que hi havia estat per explicar-me les tortures que els infligien. També em va escriure l'amo d'una fàbrica d'Eibar, per renyar-me primer, felicitar-me després, i corregir dades que jo donava a la web.
-¿Per què s'obliden els llocs?
-A vegades per conflictes d'herència. Diuen que l'escorxador de Tordera era de tres persones, en va morir una i no hi va haver acord entre les altres dues.
Notícies relacionades-¡Eh, ha revelat el nom!
-Només perquè ja està destrossat.
