Gent corrent
Lluís Alabern: «Cuido igual un 'picasso' que una vaixella de cristall»
'Art handler'. Les seves mans toquen peces valuosíssimes i els seus ulls veuen tot el que passa als museus quan no hi ha públic.
«Cuido igual un picasso que una vaixella de cristall»_MEDIA_2 /
De petit, insistia als seus pares perquè el portessin al museu, a qualsevol museu, fins i tot al militar. Després de renunciar al seu somni de ser artista, va tornar a entrar d'adult als temples de l'art, però per la porta del darrere.
-¿Art handler? ¿El seu ofici no té ni traducció?
-No. Literalment seria manipulador d'obres d'art.
-Les porta d'un costat a l'altre.
-Les acompanyo. Per exemple, si hi ha una exposició de Tàpies al Japó, jo viatjo en el mateix avió que les obres i en superviso la descàrrega i el muntatge al museu. He tingut a les mans peces iberes que feia 2.000 anys que estaven enterrades.
-Quina responsabilitat.
-Prefereixo no saber el valor del que moc. M'agrada cuidar igual un picasso que una vaixella de cristall.
-¿Li és igual una cosa que l'altra?
-No és això. És una estratègia per no angoixar-me. Fa anys, quan vaig entrar en el transport d'obres d'art, la majoria dels treballadors procedien del sector de les mudances i tant els feia transportar un tàpies com una rentadora. Per a mi era diferent.
-¿Per què?
-Jo venia de Belles Arts, coneixia els artistes i parlava el seu llenguatge.
-¿I com va ser que va acabar de transportista?
-A l'acabar la carrera, no vaig trobar cap sortida. Als 28 anys, després d'una ruptura sentimental molt dura, vaig decidir començar de zero. Un amic em va demanar que l'ajudés a transportar unes obres de Tàpies. Era la primera vegada que em reclamaven pel meu físic i no pel meu cap.
-I ho va acceptar.
-Sí. El meu amic va utilitzar la paraula Tàpies com a ganxo, perquè si ho arribo a saber... ¡les caixes pesaven 200 quilos cada una!
-Ara entenc això del físic.
-Fins llavors no se m'havia ocorregut mai pensar en com arribava una obra a un museu i què passava un cop allà. Jo volia estar en l'aparador de l'art, volia pintar, però vaig haver d'assumir que em quedaria a la rebotiga. A la facultat et preparen per ser un arbre frondós, però vaig acabar descobrint un humus, una base de la cultura que s'ha de cuidar. És un ofici com d'artesà antic que s'hauria d'ensenyar.
-Del camió va passar al museu.
-Fa tres anys que treballo al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Per a l'exposició del 75è aniversari del museu vam moure el retaule de Banyoles, que és del segle XV. Només per desmuntar-lo vam estar dos dies.
-¿Aquesta és la peça més difícil que ha mogut?
-El gran dia de Girona també és complexa. Fa 5 o 6 metres per 14 i és la més gran que he mogut mai. Fa un any que l'estan restaurant i al setembre la instal·larem a Girona. Abans del MNAC també vaig estar al Museu d'Art Contemporani de Barcelona. En l'obra contemporània, la frontera entre art i absurd és molt fina.
-¿Com de fina?
-El patrimoni cultural del segle XX són les idees, no els objectes. En l'art contemporani els objectes són xurros. Si poses una roda de bicicleta a sobre d'un tamboret, ja tens un duchamp. Una vegada vaig haver de desembalar una obra que consistia en milers de clínexs usats per l'artista al llarg d'un any. No sabia si l'obra eren els clínexs o la caixa i si havia de deixar-los a terra o posar-los a sobre d'una taula.
-Una altra, una altra.
-Als anys 70, a Joseph Beuys se li va acudir anar darrere d'una manifestació del partit comunista escombrant tot el que trobava. Va ficar totes aquelles escombraries i aquella pols en una vitrina, una galeria la va exposar i un col·leccionista la va comprar. Més de 20 anys després, la vaig haver de muntar jo al Macba.
-¿Com?
-Les escombraries estaves classificades en bosses, per mides. El col·leccionista no volia que es perdés ni un gram d'aquella pols i s'havia d'aspirar de cada bossa i després posar tot allò de manera que semblés natural. Després havies d'aspirar-te el cos per treure't la resta de la pols, perquè al cap i a la fi era merda de feia 20 anys.
Notícies relacionades-¿Els xurros només són patrimoni de l'art actual?
-No. Si fiques qualsevol obra en una vitrina, la gent la mira més. Al Louvre, un munt de gent fa cua, recolzant-se en obres boníssimes a les quals no presta atenció, per veure el xurro de La Gioconda, que per a mi és un dels pitjors quadros de Leonardo. És desesperant veure 2.000 japonesos fent fotos d'un quadro dins d'una vitrina custodiada per un tipus amb pistola.
