Ys Choi: «M'avorrien els números i vaig entrar a la Guàrdia Urbana»

Choi: és la cerimònia de graduació de la Guàrdia Urbana i els seus trets facials fan que destaqui. Hi ha un agent oriental a la ciutat.

–Choi.

–Millor així, que no surti el meu nom. Per seguretat.

–Trets orientals, castellà perfecte, català perfecte.

–Tot té una explicació. Vaig arribar aquí quan tenia dos anys.

–Fill d'immigrants.

–Immigrants de Corea del Sud, és a dir... immigració empresarial. El meu país està controlat per cinc multinacionals, i gran part dels moviments de població tenen a veure amb els trasllats. El meu pare era economista, treballava en una d'aquestes empreses i el van destinar aquí. La meva mare era professora de comptabilitat en una universitat i el va seguir, i una vegada aquí va obrir un restaurant.

–De menjar asiàtic.

–Dong Yang, es deia.

–Ja no se'n diu.

–No. Ara hi fan acupuntura.

–¿I el seu pare?

–Es va morir. Quan jo era petit.

La tradició cultural va portar Choi a fer arts marcials des dels set anys; la familiar, a estudiar Empresarials a l'acabar el batxillerat. Finalment, la consciència de ser d'aquí, però també d'allà, el va dur a viatjar sovint al seu país, i a implicar-se a fons en l'Associació de Coreans de Catalunya.

–La meva mare sempre està parlant, insistint, en les dificultats d'arribar a un país i començar de zero. I això jo ho veig a l'associació, que és allà on van els nouvinguts.

–¿Té algun càrrec?

–Sóc vicepresident.

–Ah. Té responsabilitats.

–Sí... Però abans de seguir m'agradaria explicar el següent: hi ha una associació de grans i una de joves. Jo estic a la de joves. I abans que em pregunti què fem, li diré que gran part del que fem és el que ens dicten els grans. És una qüestió cultural. I bé, a més... la meva mare és allà.

–¿I què fan?

--Pfff... de tot. Que ve Kim ki Duk al Festival de Sitges, doncs ens truquen demanant un traductor. Fem coses amb Casa Àsia, quan hi ha un acte a Madrid vaig a Madrid, organitzem, per descomptat, les típiques reunions anuals, per Nadal i a l'estiu... a part, és clar, de tot el que sigui solidaritat, assistència...

I ara aquest home és guàrdia urbà; i ho és, diu, perquè es va avorrir dels números: perquè des que va acabar la seva formació a Empresarials, als 22 anys, fins ara, que en té 30, pràcticament ha viscut envoltat de números, ha viscut per, per a i enmig dels números. I llavors va arribar a un punt inevitable, el punt de fer-se la pregunta:

–¿Això és el que jo vull a la vida? Va ser això el que em vaig preguntar. Cada dia, la meva rutina, tota la meva vida, s'havia convertit en números i més números...

–Un moment. ¿En què treballava?

–Més aviat en què no treballava, jo crec que la pregunta és aquesta: en què no treballava. La veritat és que he fet moltes coses. He treballat en departaments comercials, de compres, durant una època en un banc, en una empresa d'informàtica... una multinacional. També en una empresa de cotxes... Perquè no s'avorreixi: entre els 22 anys i ara he fet mil coses.

–I ara policia. D'Empresarials a policia. ¿Per què?

–Doncs per tres coses, bàsicament. Perquè crec que em relaciono bé amb la gent, perquè m'agrada això de servir i per la part física.

–El taekwondo. Ho havia oblidat.

–No, no pel taekwondo. Per la part física. Per això de cuidar el cos.

–D'acord. Però sap taekwondo.

–N'he practicat molt. Des dels 7 anys fins als 17. Sense parar.

–¿I fins on va arribar?

–Sóc cinturó negre. I segueixo practicant. De fet, a vegades dono classes en lloc del meu mestre.

–Això s'acaba. ¿Què espera de la seva nova feina?

–No sóc ingenu. Sé molt bé el que fa un policia local. Ajudar els avis a passar el carrer serà part de la meva feina. Una bona part.

Notícies relacionades

Atacar sense acusar abans

¿Aznar no era un home d’Estat?

–¿I quan estigui cara a cara amb 20 delinqüents?

–Ha, ha, ha... Això no passarà... Però si passa, què vol que li digui, si fos per girar cua i sortir corrent millor que em fes bibliotecari. Però no sóc estúpid. Si són 50, a córrer.