Gent corrent
Juan Llansà: «Jorge i jo hem creat el nostre propi llenguatge»
Juan Llansà Mecànic de Jorge Lorenzo. Ja és avi. La seva néta Carla l'espera, neguitosa, a casa, però ell continua vivint amb l'heroi del Mundial.
«Jorge i jo hem creat el nostre propi llenguatge»_MEDIA_3 /
«Aquí Alonso. Em vaig comprar un F-1 perquè un dia vaig somiar que l'scalextric se'm feia petit. Els de la F-1 em tenen al màxim.Tranqui, que el meu col·lega s'hi posa de seguida». Així sona el mòbil de Juanito Llansà (Barcelona, 1961), mecànic de tota la vida de Jorge Lorenzo. I sona així encara que li truquis, senzillament, per saber si és al box i té deu minuts per a tu. Llansà, tot i que es dedica en cos i ànima a Lorenzo, sempre té deu minuts per a tu. Sempre.
–Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: no crec que Jorge li truqui gaire tenint aquest contestador, que parla d'Alonso i no d'ell.
–Me'l va posar el meu fill fa un munt d'anys i no sé com treure'l. Ara que m'ho comenta, sí, potser deu ser per això que Jorge em truca tan poc. Però, bé, també pot ser perquè estem tot el dia junts.
–Sí, és clar, Lorenzo no deu tenir cap necessitat de trucar-li al mòbil: vostè fa 10 anys que és al seu costat.
–Jorge tenia 13 anys quan vaig començar a treballar amb ell al campionat d'Espanya. Me l'estimo com un fill. És més, el considero el meu tercer fill, tot i que, en aquest sentit, pot ser que faci mal fet, però ho sento així. L'he tingut a casa, he viscut tantes coses, bones, dolentes, dures, doloroses, felices, instants d'enorme pressió, incertesa, que ara que el veig volar sol o en companyia de grans professionals tinc la sensació d'haver viscut els moments més tendres, autèntics i nobles de la seva carrera. Hi havia moments en què viure amb Jorge era com enfilar-se alDragon Khan, tan apassionant com perillós. Personalment i professionalment, Jorge ha superat mals moments, travetes, disgustos, que només algú amb la seva força mental pot superar. Per això riu quan diuen que Rossi intenta menjar-li el coco, pressionar-lo, fer-lo sortir de polleguera. Jorge és una roca perquè la vida l'ha obligat a ser així: molt fort.
–Vostè l'ha vist trencar moltes portes de camions, tirar moltes motos, clavar cops a les prestatgeries, pur caràcter, irritació, rebel·lia.
–Jorge tenia una força interior que el feia ser rebel, però rebel en el bon sentit de la paraula. No conformar-se mai, voler aprendre, ser millor cada dia, cada entrenament, cada carrera i, si no ho aconseguia, s'enfadava, li sabia greu. Al final, entre tots, vam aconseguir que dominés aquesta força interior i la convertís en impuls positiu. Sí, de vegades fèiem depuching ball, paràvem els seus cops i el calmàvem.
–I, ara, ho dóna tot per bo. És com si vostè estigués assegut al balcó del Mundial veient-lo dominar MotoGP.
–El meu paper ha canviat. I molt. Al voltant de Jorge tot s'ha superprofessionalitzat. El meu rol ja no és el d'abans, però ell em continua tenint al costat. Sap que no hi ha més bona espatlla que la meva. O això crec. M'he perdut mitja vida de Zaida i Juan Manuel, els meus fills, per ser al costat de Jorge, però veure'l campió de la categoria reina seria tota una conquista, la millor recompensa.
–Ja el veu campió del món.
–Ni de bon tros. Estant al seu costat aprens que no hi ha res fet fins que no ho aconsegueixes. Ell ho sap. Ell encara sap més coses, sap que un títol de MotoGP no és res. La grandesa d'un pilot ve donada per la seva competitivitat al llarg de molts anys. Aquest és el seu objectiu. Jorge sap que no pot ser campió i desaparèixer. Cal deixar empremta, marcar una època. Jorge està cridat a aconseguir tot això, ja ho veurà.
–¿Com es comunica des del mur, cada vegada que passa per meta?
–Jorge i jo hem creat el nostre llenguatge. Amb les seves bromes, les seves idees, les seves genialitats, hem creat una pissarra pròpia, original.
–Tot comença pel cartell que diu «a treballar», a la primera volta.
–Al seu primer pas per meta a cada entrenament, el primer que li ensenyo és aquest cartell. Ell ja ho sap, evidentment, però és una manera de recordar-li: «¡Vinga, que ara això ja va de debò!».
–Després, té el gran martell.
–Ja sap que ell explica que va aprendre a pilotar recordant el martelleig del seu pare al taller, sempre constant, sempre clavant els cops al mateix lloc, i també la manera que la seva mare tenia d'escampar la mantega a les torrades, amb suavitat i eficàcia, sense sortir del pa. Martelleig i suavitat, així pilota ell, així ho explica, així l'hi ensenyo.
–¿Quan surten aquests cartells?
–El martell, quan anem a totes, quan perseguim lapole. I la mantega, quan acumulem tres o quatre voltes en temps de martell, de rècord. És una manera de dir-li: «Vas fi, molt fi».
Notícies relacionades–I aquest tricicle tan divertit.
–Aquest cartell li ensenyo quan veig que algun pilot espavilat se li ha enganxat al darrere i li va al rebuf per xuclar-li roda i aconseguir el millor temps a costa seva. I ell, depenent de qui sigui, redueix gas. O no.
