Benito Eufemia: «La vida és com un ring: s'ha d'esquivar i pegar»

L'11 de novembre Benito Eufemia pujarà a un ring en un combat que ell en diuPunys de Llibertat. Fa tres anys va sortir de la presó i, assegura, està «en forma». Quedem per parlar de boxa, del seu nen de 3 anys i de què suposa portar l'etiqueta d'intern. El gimnàs on treballa ara està molt prop del seu. El que dirigia quan tenia 24 anys.

–¿Vostè puja al ring i…?

–[No em deixa acabar la frase] Tinc una sensació de llibertat inexplicable. Si Déu vol i guanyo, després ja és indescriptible. La meva vida és boxejar. Quan era a la presó, van ser els punys els que em van donar la llibertat. Això i el suport de la meva mare i del meu mànager, Alfonso Goya.

–¿Quants anys va passar a la presó?

–¡13 i aviat és dit! Aquells anys van truncar la meva carrera esportiva.

–Anava per a olímpic, ¿oi?

–Als nou anys era campió de taek-

wondo. Vaig arribar a la boxa per casualitat, però em vaig convertir en una promesa ¡Fins i tot vaig estar en exhibicions als Jocs Olímpics de Barcelona! L'any següent tot se'n va anar en orris. I això que amb 24 anys ja tenia el meu propi gimnàs.

–¿Què va passar?

–Hi va haver un venjança en un puticlub en què el meu germà estava involucrat. A mi em van acusar d'estar amb ell i de doble intent d'homicidi. ¡Jo no hi era! Un dels que estaven amb el meu germà em va inculpar perquè jo li havia dit: «Vigila de no ficar en embolics el meu germà». I sabia de quin peu calçava aquell tio.

–I...

–I un dels macarres va treure una pistola, hi va haver un parell de ganivetades i uns quants trets. Van deixar un tio en coma.

–I, a vostè, no el van creure.

–¡Érem els perillosos Eufemia! Imagini's. Li asseguro que al meu germà l'acompanyava un altre tio. No era jo qui era allà.

–¿Sap qui és aquest altre?

–Sí, però tant el meu germà com jo som homes d'honor. Jo sabia que el meu germà tramava alguna cosa. ¡No sóc cap àngel!

–Tretze anys a la presó i el seu germà encara hi és. ¿Per què no en va dir el nom?

–Som gent de paraula. El meu germà es va fer autor de tot i encara està pagant presó. Per a mi, la petició fiscal va ser de 47 anys que es van quedar en 28. En vaig complir 13.

–Va anar guanyant anys a la pena.

–Em vaig col·locar a la infermeria, on ningú volia estar. Per cada tres mesos de treball, et treien 45 dies. Allà hi havia de tot: els que se suïcidaven i s'havia de netejar la sang. Els que tenien sarna, la malaltia aquella que s'encomana tossint....

–¿Tuberculosi?

–Aquesta. La Model és una universitat. Des del començament, em van posar al pavelló quart, on hi ha el millor de la casa. De tot: mercat de xeringues, de qualsevol cosa. Jo vaig sobreviure mostrant els punys. Fins i tot he vist com sis tios es follaven un de nou al bany. No és de lespel·lis. Això passa.

–¿ I com s'entrenava?

–Com podia. Quan em posava a córrer al pati, els Mossos avisaven el director del centre. ¡Es pensaven que corria per fugar-me!

–Segueixi.

–Amb pals d'escombra i ampolles de lleixiu plenes d'aigua em feia els pesos. A l'habitació de les escombres, uns matalassos vells feien de sac. Amb els llençols mullats saltava a corda.

–No va poder boxejar mai.

–El meu mànager em va recolzar i als cinc anys de ser a dins, vaig començar a sortir a boxejar en combats. Llavors, m'acompanyaven les forces públiques i em treien les manilles sobre del ring.

–¿I a la presó boxejava?

–Els primers cinc anys vaig ser a la Model i, després, a Quatre Camins. Allà vaig muntar un gimnàs improvisat. Un funcionari feia el ulls grossos. Un dels que anava al gimnàs era un gitano amb una ungla llarguíssima. Jo li deia que se la tallés, però ell em responia. «No, que així en un moment faig fius-fius». ¡Podia tallar algú com si fos un ganivet!

–¿Ha refet la seva vida?

–No és fàcil. Porto l'etiqueta dematóna sou. Ara tinc un fill de tres anys i intento que cada dia sigui com un combat i jo acabi en un triomf. La vida és com un combat: esquivar i pegar. Entreno, faig classes de boxa a Barcelona i a Mataró. Els diumenges acompanyo la meva mare a veure el meu fill.

Notícies relacionades

Cisma a la Segarra

¿Qui votaràs?

–Ella sempre hi ha estat.

–És clar. Ha sigut la gran perjudicada per tot això.