Nova consideració dels insectes

Una amiga em va prestar les voluminoses memòries deBernd HeinrichtituladesThe snoring bird: My family's journey through a century of biology, on, efectivament, s'explica la història d'una família de zoòlegs durant més d'un segle. Dues generacions deHeinrich,llinatge d'origen germànic-polonès originari d'una zona de la Prússia Oriental que a principis del segle XX pertanyia a Polònia, es van dedicar com a professionals a la recerca de noves espècies vivents, tant a Europa com a l'Àsia, Amèrica i l'Àfrica. Els museus alemanys i americans són plens d'exemplars caçats i dissecats pelsHeinrich.

Per raons comercials, el gruix del seu treball va estar dedicat als ocells i els petits mamífers, però la passió familiar predominant (i de la qual són una autoritat mundial) eren uns insectes anomenats icnèumon (no s'ha de confondre amb l'icnèumon que designa la mangosta egípcia), petits himenòpters semblants a la vespa dels quals van identificar milers d'espècies que porten el seu nom llatinitzat. La característica més simpàtica d'aquesta bestiola és que posa els ous al cos d'altres insectes, dels quals s'alimenten després les larves. No obstant, el llibre també es podria haver titulat:Del naturalisme a la biologia.

Fa temps que insisteixo sobre els canvis que van tenir lloc a mitjans del segle passat, fosques mutacions que van causar allò que a la meva manera de veure no es pot anomenar canvi d'època sinó d'era. No sabem res dela nostraera, excepte que és l'inici de l'expansió global del domini tècnic i que aquest domini no és, en absolut, un projecte humà ni està sota el nostre control. El llibre deHeinrichil·lustra sobre una altra crisi interessant. Al descriure una expedició a Tanzània els anys 1961/62 diu el següent:

«Aquella no només seria la nostra última expedició, sinó també l'última de les expedicions zoològiques a l'estil clàssic, el final d'una tradició que venia de cent anys enrere a través de l'època victoriana, conduïda per figures comDarwin, Wallace, Humbolt, Audubon.Aquell vell camp de treball l'estava escombrant la biologia moderna. En pocs anys ja no hi hauria més ocells per descobrir excepte mitjançant els nous mètodes d'anàlisi de l'ADN sobre exemplars ja recollits als museus. Succeiria una cosa inimaginable: la gent deixaria de comentar i de discutir el descobriment de noves espècies. En canvi, ja no es parlaria de res més que de la destrucció ecològica i de l'extinció d'espècies ben conegudes a escala global».

Així, doncs, el 1960, el món encara es veia com una extensió inacabada, una immensa reserva de riqueses ocultes que encara podien descobrir-se per augmentar el nostre coneixement, el nostre plaer i els nostres recursos. I, de sobte, en molt pocs anys, el discurs es va transformar en el seu contrari i va aparèixer el terror de l'avar davant la pèrdua de la seva fortuna. El món va passar a ser un lloc limitat, i les seves riqueses ja no creixien, sinó que minvaven. Va començar llavors el conservacionisme a ultrança de qualsevol element del qual teméssim la desaparició. No només balenes i tortugues, sinó també llengües, costums atàvics, edificis, festes arcaiques, Catalunyes, Escòcies i Flandes. Tot s'ha de protegir; tot corre perill d'extinció.

És molt possible que aquell moviment de replegament i temor, la indubtable reacció encongida de les últimes dècades, estigui justificat per una ruïna verdadera que, de cop i volta, es fa patent i paralitza l'ànim explorador i aventurer, una destrucció tan general que tothom corre a refugiar-se al laboratori de casa seva abans que la destral li caigui al cap. No obstant, la realitat de la ruïna, la seva presència social, no ha tingut lloc fins al 2008. Hi ha alguna cosa que no quadra. ¿Quan va començar el pànic i de quina manera s'ha anat expandint?

És sorprenent que els més afectats pel terror siguin justament els occidentals que se suposa que són els més forts i per tant els que menys han de patir la destrucció. En contrast, xinesos i indis no tenen la més mínima consciència d'estar arrasant el planeta, sinó que més aviat s'alegren com nens cada vegada que incrementen en mil tones per segon la seva producció de CO2.

¿Són ells els pitjors destructors? ¿O són tan ignorants que no tenen consciència de la destrossa? ¿O potser la pobresa impedeix comprendre els problemes universals? ¿O potser creuen que ara els toca a ells acabar la tasca d'arrasament global? ¿O deu ser que no tenen una disposició de l'ànim que els inclina al catastrofisme?

La pitjor de les hipòtesis: que, quan s'arriba a un grau molt agut de riquesa es produeixi una contracció destructiva per autoregulació. I que nosaltres siguem els que hem assolit aquest grau suïcida de riquesa que suposa la nostra desaparició.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

¿Som com el mascle de la mantis religiosa que, un cop ha fecundat la femella, es deixa devorar per així garantir la supervivència del que ha de néixer? ¿O som com l'icnèumon, que viu del cadàver que l'acull? ¿I quin és el nostre cadàver?

Escriptor.