Quan travessàvem fronteres

Els estudis de la televisió catalana cauen als afores, però el terreny és amable i les gespes, cosa rara, estan cuidades. Feia segles que no trepitjava un estudi perquè sol ser un trago amarg, però en aquesta ocasió el pilot del programa,Emili Manzano,era un bon amic i amb el seu equip és un plaer parlar-hi, fins i tot sota els focus.

Com temia, el pas pels sistemes de seguretat va avivar la memòria de les fronteres d'abans, quan anar a França era un risc. Ja podies ser Teresa de Calcuta,que si et creuaves amb un agent de duanes que hagués dormit malament, ho pagaves. Com aquella vegada (¡ho he explicat tantes vegades!) que aVirginiase li va acudir dir «Bé, porto això» a dos metres del primer control iaixòera una gran pastilla de resina marroquina de la millor qualitat. «Però no us preocupeu perquè tinc la documentació en regla, me la van fer a Beirut» va afegir. «¿On?», vam exclamar nosaltres a l'uníson. I llavors, amb gest de «si en sou de tontos els tios», va mostrar un paperet una mica estripat, escrit en àrab i amb la foto mig desenganxada. Els nervis ens van perdre. De seguida van endevinar que no érem sants i l'habitual índex fatigat ens va ordenar aparcar. Ens vam preparar per a una sessió de massatge intel·lectual i corporal.

Per fortuna, al sortir del cotxe em vaig adonar que havíem aparcat sobre una claveguera de la Jonquera, tan ampla com les franceses. Li vaig demanar amb urgència la pastilla aVirginiai vaig tenir temps al baixar, tot just uns segons, de fer-la passar pels barrots de manera que vam entrar a comissaria molt alleujats, cosa que va provocar la nostra eufòria i encara vam resultar més sospitosos.

He de dir que de raó, n'hi havia.Alberto,àliesel Troyano, pertanyia al Partit Comunista.FernandoeraSavateri la policia li tenia més tírria que alLute. Pel que fa aVirginia,que Déu em condemni, ¿què puc dir deVirginia? Era més perillosa que laBaader-Meinhoff,encara que, per fortuna, sense la coneguda eficàcia alemanya.

Ens van fer passar un per un al despatx del comissari, un tipus flegmàtic i pacient, molt bona persona. No obstant, al comprovar que per la nostra estupidesa era totalment impossible deixar-nos marxar, se'n va afartar (era dissabte) i ho va deixar tot en mans d'un funcionari, home eixut i amb marcat accent de Girona. L'interrogatori es va tornar tan insuls que ens vam avorrir fins i tot nosaltres. Suposo que estaven guanyant temps mentre telefonaven a Madrid per indagar el que allà tenien contra nosaltres. De manera que la situació es va allargar. I això va ser el més dolent. Al fer-se fosc va arribar el canvi de torn, va entrar un oficial de la guàrdia civil jove i vigorós que es va posar al capdavant del cas al crit de «¿però no hi ha aquí ningú ambnerrrvi?». Quina alegria veure que per fi estàvem en mans d'un professional.

Ens van despullar a tots quatre. Vam entrar successivament en una habitació amb unes llosetes grogues que recordaré tota la vida, perquè a sobre hi vaig tenir els palmells de les mans durant hores. Era al novembre i no hi havia calefacció. AVirginia,ens explicaria després, se la va emportar una senyora enorme i sentimental que la va tractar amb amabilitat perquè, segons va dir, tenia una neboda emigrada a Ginebra i es queixava molt de la policia suïssa de fronteres. «Aquells sí que són males bèsties», li va comentar familiarment.

El guàrdia civil va ordenar que tornessin a revisar les maletetes que portàvem (eren petites perquè anaven preparades per a la subhasta de Beaune que dura dos dies), però aquesta vegada ambnerrrvi. Com és lògic, no hi portàvem res, però el guàrdia civil, després de furgar en la maleta deFernando,que era per qui tenia més estima, va alçar la mà amb gest triomfal i agitant un llibre va cridar: «¿Eh? ¿Ningú ho havia vist? ¡Doncs és aquí! ¡Un pamflet de Klotroski!». I va fer un gir torero amb l'assaig sobreNietzschedePierreKlossowskia manera de montera. Ens vam quedar paralitzats davant la bellesa de l'escena i ni tan solsFernandova fer cap acudit.

Així vam passar la nit. Es pot suposar que des de Madrid no van arribar ordres gaire rigoroses o potser com que era dissabte no hi havia allà un equip il·lustrat. Abans la vida era més suportable. Ens van tornar a Espanya malgrat les nostres protestes i ho vam celebrar com potentats al restaurant deNestor Luján.

ToT AIXÒ em va venir a la memòria quan vaig travessar la seguretat de la televisió catalana. Després, avançant pels passadissos, vaig veure una habitació amb un cartell extraordinari. Hi deia: Distensió invitats. Va ser com si em banyés un núvol de felicitat. Només a Catalunya es pot concebre una dicció tan de tia soltera, tan de petó humit. Em vaig imaginar de seguida en aquella habitació, distès com un llangardaix, potser polit per una assistenta social de dolç accent mallorquí. Jo sabia que allà no em podia passar res dolent.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

En efecte, va ser el programa més agradable de la meva vida. Si algun diaLaportaposa fronteres a Fraga, vaig pensar, segur que hi haurà una habitació per a la distensió invitats on reposaran elsFernandosi elsAlbertosdel futur. M'hi jugo 10 euros.

*Escriptor.