Encara que pugui semblar humil

Alguns lleons es viciaven amb la sang humana. Eren devoradors d'homes i així els anomenaven els indígenes. Hi ha històries paoroses i verdaderes, com aquella d'un lleó que va devorar successivament 14 treballadors que estaven construint una línia fèrria en algun lloc de l'Àfrica. Les millors escopetes del món no van poder caçar-lo i cada nit se sentia l'udol d'una víctima. Centenars d'obrers s'arraulien terroritzats a les tendes esperant l'albada.

Bé, no és el mateix, però també hi ha devoradors de paper. Jo en sóc un. Les grans peces es van fent escasses, de manera que el caçador (temperat pels anys) es diverteix caçant peces petites i exquisides. Per a la pràctica de la caça menor són necessaris entorns discrets on aquestes peces busquen refugi fugint dels grans espais oberts on dominen els supervendes.

És difícil subsistir en la sabana de les novel·les sobre templers, societats secretes, lesbianes venjadores o crims noruecs. De manera que els fràgils i preciosos relats busquen empara en petites editorials. Són aquestes les que permeten als vells devoradors de paper continuar caçant sense haver de muntar un safari. Ho poden fer a pèl.

Per exemple, només en una setmana vaig començar amb una història delirant, Els mayoraz-gos, d'Achim von Arnim (Nortesur), possiblement el relat més forassenyat d'aquest any. L'oblidat Von Arnim (va morir el 1831) va ser un d'aquells romàntics radicals que van inventar el surrealisme sense saber-ho. En aquesta breu narració l'atmosfera és opressiva, els personatges podrien estar morts i l'argument és un malson. Resulta xocant que la literatura d'avantguarda aparegués moltes dècades abans que l'Acadèmia la classifiqués així.

Després vaig continuar amb La voz de Lila (Libros del Silencio), un conte pornogràfic que va vendre milions d'exemplars i que va tenir un èxit sorprenent fa 15 anys. El seu autor firmava Chimo i encara es discuteix si és certa la biografia que en va donar el seu editor (el presentava com un pres magribí) o bé amaga un famós autor que no desitja que l'acusin de pornògraf. El vaig llegir perquè l'ha traduït i prologat Ignacio Vidal-Folch, de qui llegiria fins i tot les factures de Telefónica. A més de pornogràfic, el relat descriu de biaix la vida als barris perifèrics de París, allà on els nois àrabs cremen de tant en tant els cotxes dels seus pares, però mostra una tendresa singular envers el magribí i la seva preciosa (i intocable) noia. Sí, és possible que al darrere de Chimo s'hi amagui una figura de les lletres parisenques.

L'últim de la setmana el va publicar l'editorial enorme que s'autodefineix, molt chic, com a Minúscula ja fa uns mesos. És una cançó d'amor de Gertrud Stein, però no a un ésser humà, un animal o una planta, sinó a una ciutat i un país. Tal com indica el seu títol, París Francia tracta de les dues coses, de la capital entre el 1900 i el 1939 i també de la vida rural francesa que Stein encara va conèixer. El va escriure el 1940, quan París havia estat ocupat pels alemanys i ella recordava els seus anys parisencs sense saber si mai hi podria tornar.

en aquest Poema hi ha delicioses vinyetes sobre dones, gènere pel qual Gertrud Stein sentia una particular simpatia, que no era gaire freqüent en aquelles dates. Els n'explico tres perquè, de passada, observin la peculiaríssima música de la seva prosa.

Som al 1914 i es comença a parlar de les sufragistes angleses. Fins al poble on Gertrud Stein passa algunes temporades ha arribat un comentari cada vegada més general: les dones haurien de tenir el dret de vot. Una senyora del grup de comares fa un gest de cansament i diu: «No por Dios tengo que hacer cola para tantas cosas el carbón el azúcar las velas la carne y ahora votar, por Dios».

La segona té lloc a París. Aquesta vegada unes amigues estan parlant de l'enfonsament recent del Titanic i l'heroisme amb què es va rescatar les dones i els nens. «A mí no me parece sensato, dijo Hélène, para qué sirven los niños y las mujeres solos en el mundo, qué clase de vida pueden llevar, habría sido muchísimo más sensato que lo hubieran echado a suertes y salvado unas cuantas familias enteras, mucho más sensato, dijo Hélène».

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

I finalment la tercera. Una noia havia agafat un gran afecte al gos que anava cada dia amb el seu amo a la cafeteria i ella li donava un terròs de sucre i li rascava el cap, però un bon dia l'amo va aparèixer sense el seu gos. «La chica tenía el terrón de azúcar en la mano y cuando oyó que el perro había muerto se le llenaron los ojos de lágrimas y se comió el terrón de azúcar».

¡Quanta poesia hi ha en aquest gest de menjar-se el terròs entre llàgrimes! Al gran artista se'l reconeix en els detalls. I les peces petites, exquisides, extravagants o curioses, només es cacen en els terrenys petits, exquisits, extravagants o curiosos, i d'espessa flora. Escriptor.