Petits detalls
Actualitat
Les casualitats existeixen. Per això algun sagaç observador va escriure que els atribuïm les nostres desgràcies, mai la nostra prosperitat. D'acord amb això següent, l'aforisme podria ser tan cert com discutible. Precís pel que representen el fet i la seva coincidència, superable per la possible i desitjada reacció. Vegem-ho. L'atzar ha volgut que la tempesta de la sentència de l'Estatut coincideixi amb el 50è aniversari de la compilació del Dret Civil català. Una obra clau també per entendre el fet diferencial, perquè si bé és cert que la llengua i la cultura en constitueixen la base, no ho és menys un marc jurídic propi respectat fins i tot pels que van voler destruir-lo. Aquestes bodes d'or ens recorden que disposem d'un text ben ordenat, però especialment redactat amb un gran sentit pràctic que ja per si mateix contrasta amb el confusionisme utilitzat actualment pels nostres legisladors, com denuncien alguns il·lustres lletrats. Però aquella gesta en ple franquisme, ¿seria possible avui? Aquesta és la qüestió oberta a tota mena d'especulacions arran d'alguns dels punts i comes esmenats. Començant pel mateix model judicial català proposat i tombat, i acabant pel preàmbul de la llei. Exactament allà on es va incloure la definició de Catalunya com a nació i, al cap i a la fi, la conclusió del que diuen que som o que ens deixen ser: un mer preàmbul. Ja va ser part substancial del debat durant el redactat i el posterior llarg tràmit parlamentari per acabar amb el matís del Constitucional i el desideràtum de la resolució del Parlament que va buscar un consens fallit. Així sabem avui que els socialistes que el proposen i accepten a Barcelona el rebutgen a Madrid. Farien bé d'aclarir-nos si, via PSOE, ens tenen més per epíleg que per pròleg. I si és així, això en què consisteix, perquè saber-ho abans de les pròximes setmanes ajudaria a clarificar les opcions de vot al ciutadà que ha perdut el nord.
Història
Però estàvem parlant de les raons per les quals resulta convincent dubtar de la viabilitat avui d'un ardu treball jurídic ordenat durant el franquisme encara que portés acumulats més de 100 anys de treballs previs. Com que va ser una tasca d'homes entestats en la proesa ¿alguns eren notaris de prestigi¿, podem deduir que l'orgull de la tradició era superior a les limitacions accidentals, però també que hi havia una societat civil activa i paral·lela a l'oficial, que havia teixit unes complicitats que incloïen persones del règim que tenien la idea i el concepte de pervivència del llegat de la seva història. La paradoxa és que aquesta societat civil que avui reivindica constantment el seu paper, a l'estar menys atemorida és més passiva, a l'estar instal·lada és menys activa i per molt que critiqui és menys resolutiva. És clar que a favor seu té el lamentable espectacle polític, que tot i ser democràtic s'obsessiona a ser ineficaç, tot i ser plural actua només en singular i tenint l'encàrrec de representar-nos a tots treballa pensant només en ells. En aquest context és interessant rellegir elsHomenots dedicats perJosep PlaaPorciolesiRoca Sastre, dos dels pares d'aquesta compilació i on es ressalta la transcendència del llegat jurídic. Formen part del volum que inclou també el deJaume Vicens Vives.I va ser a l'historiador a qui l'empordanès va escriure l'any 1955 que ja només li interessava l'actualitat històrica. ¿Així acabarem?
