Dibuixant les siluetes del present

És una portada combativa, crítica amb els crítics, visual i conceptualment potent. La presideix el dibuix d'una dona embarassada. A la mà esquerra, una arma. A la dreta, una portada amb la foto deSilvio Berlusconi.Amb l'homenatge del dibuixantMilo Manara a l'acabada de nomenar ministra de Defensa,Carme Chacón, i la frase «només un reducte de masclistes hi segueixen en contra», EL PERIÓDICO va fer de la seva portada un editorial, el 17 d'abril de 2008, favorable a la presència de dones al poder. Un dibuix es convertia, un cop més, en una tendència del temps, en representació d'una línia política.

A l'estela de la història del còmic, el cos de la portada és jove i turgent. Representa una guerrera de nou encuny que també llueix com a element eròtic una panxa fins fa poc dissimulada en públic. El text actua decorrectiuen una nova presentació de la imatge de la dona tal com els homes la consideren bella i sexi. Per la professoraAnne Higonnet,com més es representa la imatge de la dona, més problemàtica es revela.

FINS ALS anys 70, el món del còmic estava fet pels homes i per als homes. Eren historietes sobre les aventures que els agradaria viure, els somnis eròtics que tenien, la seva percepció del món i de les relacions amb els altres, així com la seva faceta de protagonista de la vida amb un paper secundari per a la dona.

A la tira d'Horacio AltunaEL PERIODICO es desxifren codis d'aquests somnis eròtics comuns en els homes i la visió masculina de la dona, moltes vegades allunyada del que realment ella és i vol ser. S'exhibeixen amb freqüència els seus cossos, amb roba ajustada, gairebé transparent o simplement amb poca roba, que van acompanyats de converses amb el monòton recurs al físic d'elles. En aquest context li plantejo a Altuna: ¿les lectores s'hi senten còmodes o identificades al llegir o mirar el seu treball? «Imaginar-se què poden pensar les lectores del que parlen els meus personatges és el mateix que imaginar-se el que poden pensar els homes del que diuen els meus personatges masculins», respon el dibuixant. No recordo els personatges masculins servint d'esquer visual per a les dones ni alabant-se entre ells el cul, com sí que fan elles, en una conversa poc propera a la vida real. En el cas dels marits, això sí, queden empetitits davant les dones, en el clàssic recurs de lesfamily stripsdesprés de la segona guerra mundial. «No busco que ningú s'identifiqui amb ningú, no vull aconsellar ni ensenyar ni moralitzar», afegeixAltuna.Però les vinyetes són assequibles per a tothom, transmeten els estereotips i són un important vehicle de socialització. Es vulgui o no. Poder-se identificar i reconèixer en els dibuixos, que van néixer als diaris per quedar-s'hi com a parèntesi obligat per somriure, és fonamental per al seu èxit. Per això la creació de la pròpia imatge, la de la dona, va donar el triomf a

autores de còmic a partir dels

anys 70.

Notícies relacionades

El Nord-oest es vertebra

Compromís amb el Nord-oest

QUAN A LA tira de dilluns passat, dia 5, una de les noies joves li anuncia a la seva amiga: «Vull emprovar-me aquesta robeta interior...», no m'imagino quina dona li diu a una altra «robeta interior». Parla un home. La resta de la tira és pels homes i per als homes. ¿Com ho interpretaAltuna? «Si les dones que llegeixen la meva tira pensen que sóc masclista per dibuixar noies boniques, es podria concloure que si faig homes guapos poden pensar que sóc gai. Estic fins al capdamunt del que és políticament correcte, la censura de la nostra època», assegura. Censura és silenciar l'existència d'altresboniques, la majoria. És políticament correcte –i me n'alegro– utilitzar el còmic per denunciar la desigualtat, els abusos, la pressió per clonar-nos, riure's d'esclavituds com les dietes i mostrar canvis físics com l'embaràs. «No és cert que tot temps passat va ser millor. El que passava era que els que estaven pitjor encara no se n'havien adonat». És de Mafalda.

PORTADA TRENCADORA. El pare del còmic eròtic, Milo Manara, va dibuixar una al·legoria de Carme Chacón en resposta a les crítiques de la dreta espanyola i de Berlusconi contra el Govern paritari.