Gent corrent
Victor Prats: "Quan era petit em sentia el rei de la selva"
Cuidador del zoo. Va néixer al parc i va créixer jugant amb Floquet de Neu, amb un elefant que va ser de Dalí i amb l'orca Ulisses.
Víctor Prats. /
S'ha passat la vida al zoo, i no és una hipèrbole. Víctor Prats (Barcelona, 1952) va néixer a dins del parc i ha treballat sempre amb animals. És el personatge més semblant a Tarzan que corre per Barcelona.
–¿Com s'arriba a néixer en un zoo?
–Quan es va acabar la guerra, la gent tenia tanta gana que assaltava el zoo per agafar ànecs, galls dindi i faisans, qualsevol cosa que es pogués menjar. Llavors no hi havia seguretat, ni alarmes i van proposar al meu pare que anés a viure al zoo. Creien que la presència humana dissuadiria la gent.
–¿I on es van instal·lar?
–Els meus pares se'n van anar a viure amb els meus tres germans on ara hi ha el terrari. Llavors era una instal·lació petita, meitat aquari i meitat terrari, amb serps cascavell, cobres, pitons i anacondes, i ells vivien a la part de dalt. Al cap d'uns anys, vaig néixer jo.
–¡Quins companys de joc tenia, vostè!
–Al costat de l'aquari terrari hi havia la sala de cria. Abans de la independència de Guinea portaven animals d'allà, els que vulguis i més: ximpanzés, goril·les, granotes goliat... La meva mare va criar molts goril·les en aquella sala. Fins a l'any 67 no hi va haver veterinaris i els animals es cuidaven amb molt bona voluntat. El zoo d'ara no té res a veure amb allò.
–¿Va veure arribar Floquet de Neu?
–¡I tant! Primer va passar un temps a casa del veterinari Román Luera, per aclimatar-se, i després el van instal·lar a l'aquari, on jo feia d'aprenent. Luera i el director, Antonio Jonch, van pensar que valia més que l'animal tingués companyia, perquè no s'enyorés, així que me'l van col·locar a mi. A Floquet el vaig criar jo.
–¿De debò?
–Estava tot el dia amb ell i m'estimava molt. Li donava l'esmorzar, el dinar i el sopar, ¡fins i tot un petó de bona nit! Només em faltava dormir amb ell. El netejava i jugàvem, fins que un dia el van traslladar i, quan vaig entrar a la seva gàbia, em va marcar les dents. Aquell dia vaig dir: «¡Compte!»
–¿I l'orca Ulisses? ¿La va conèixer?
–Durant 28 anys vaig ser l'encarregat de l'aquari i del delfinari. Em ficava a l'aigua amb ella i el meu fill de 4 anys hi muntava a sobre.
–¡Què diu ara! ¿No li feia por?
–Ulisses era un tros de pa. Els animals són molt nobles. Només es fandolentsquan els tractes malament.
–¿Va cuidar altres animals?
–També vaig criar dos elefants, un que van donar els Reis i un altre que era de Dalí i que es deia Suruc. Amb Suruc tenia molt bon rotllo, em seguia a tot arreu. El cridàvem pel nom i ell bramava i venia corrent. Era com el meu gos yorkshire.
–¡Quina infància! Sembla la de Tarzan.
–Van ser els anys més emocionants de la meva vida. Quan era petit el zoo era com un bosc i, quan venien a jugar els meus amics a casa, jo em sentia el rei de la selva.
–¿No va tenir mai por?
–La por ens la creem o te la infonen altres. Una nit es van escapar uns hipopòtams i veure la seva ombra lliscant en la foscor feia cosa. També s'han escapat óssos, girafes… I una vegada un hipopòtam gairebé m'arrenca el braç. Va ser per culpa meva: tenia una llauna a la boca i vaig posar el braç per prendre-l'hi.
–¿Fins a quina edat va viure al zoo?
–Fins que em vaig casar. Ara treballo d'encarregat a la granja.
–No li queda gaire per jubilar-se, ¿ja podrà viure sense animals?
–Tinc una finca amb animals. Sóc partidari que la gent tingui els animals que vulgui, però amb una normativa molt estricta que controli com estan, i no com a negoci.
–¿Qui el sorprèn més, els humans o els animals?
–Els humans. A Anglaterra els esquirols baixen a menjar de la mà; aquí els matarien o els vendrien.
Notícies relacionades–Exagera.
–¡Que no! A la Ciutadella ja podrien posar uns cignes ben guapos, però ja ho veuria: en dos dies, tururut pa amb oli. Potser els fills dels nostres fills ho podran veure.
