gent corrent
Antonia Gallardo: «Em sento vella, petita, impotent...»
Viuda. La seva penúria representa la de milers de dones que van patir la postguerra i el posterior oblit.
Antonia Gallardo. /
Cada 25 de mes, Antonia Gallardo (Barcelona 1924) recorre en tren els 40 quilòmetres que separen Llinars del Vallès de Barcelona per manifestar-se a la plaça de Sant Jaume per una pensió digna. Ella i 400 viudes més s'espolsen els mals, es lliguen al coll un mocador verd i segueixen reclamant una independència que es mereixen.
-¿Amb quant passa vostè el mes?
-Cobrament, 587 euros amb 50 cèntims. Pagament, 434 de lloguer, 64 de telèfon, 35 de llum i 22 de morts.
-Li queden 33,50.
-Aquest mes he recorregut a uns petits estalvis. La meva néta, que és a la universitat, em dóna 130 euros per viure a casa. I la meva filla que viu a França m'envia melmelada i mantega. Em sento vella, petita, impotent...
-És la història de moltes dones de la guerra civil.
-Som les que pitjor part ens n'hem emportat. Vam treballar moltíssim, tot anava a nom del marit i ara ningú no vol saber de nosaltres. I veus els polítics que parlen a la tele i no només no resolen, sinó que retallen les pensions. Però no hi pots fer res. O ho agafes o ho deixes. Només et queda esperar el dia que t'arribi l'hora.
-No és el seu cas. Acaba de superar un càncer de mama.
-És més difícil curar els 40 anys de dictadura, filla. No s'ha explicat el que van ser. No podies dir segons què perquè et rapaven i et feien empassar-te oli de ricí. Però jo sóc republicana i moriré republicana.
-Aquesta convicció va marcar la seva vida.
-Sí. Amb 12 anys vaig entrar a la fàbrica de mocadors Baró, destinats al front. No em van donar ni un jornal. Quan es va acabar la guerra vaig entrar a la metal·lúrgica Simsa. Tenia 15 anys i feia el torn de sis a dues. Vaig tenir l'oportunitat d'exiliar-me a França, però la meva mare tenia càncer. No podia deixar-la. Va morir el 1941.
-Una joventut gens agradable.
-Després vaig aprendre l'ofici de planxadora i vaig treballar vuit anys. Menjàvem moniatos i un pa que cremava l'estómac. El 1944 vaig conèixer l'Alexandre, un home bo que s'assemblava a Errol Flynn i jugava a rugbi. Ens vam casar. Era escultor i tenia un petit taller a l'Hospitalet on feia nines amb un volant d'organdí, però seguíem passant gana. L'Alexandre estava del règim fins al capdamunt. A un cunyat comissari de la República el van acusar de matar 24 capellans, quan no era capaç de matar ni una formiga, el pobre. El van posar a una Model plena de tuberculosos. Va sortir tocat de mort. Al 57 vam emigrar al'Argentina.
-Terra d'oportunitats, llavors.
-No per a nosaltres. Al meu marit li van prometre entrar com a oficial d'escultura en una fàbrica de porcellana situada a Capitán Bermúdez, un poble de mala mort de la província de Santa Fe. Però a l'arribar li van dir que, com que no era argentí, ell faria la feina i hi figuraria un altre. Al cap de tres anys vam tornar.
-¿Tan malament s'ho van passar?
-Vam saber què era el menyspreu. «Sou uns gallecs morts de gana que veniu a prendre'ns el pa», ens deien. I un dia, a l'agafar un contenidor de pasta de porcellana, l'Alexandre es va fer mal a l'esquena i a l'hospital van donar la culpa al rugbi. Es va quedar sense feina. Estàvem en la misèria, amb dos fills. El cònsol es va apiadar de nosaltres i ens va repatriar.
-Vostès no van fer les Amèriques.
-No. Al tornar vam agafar una tintoreria en el que avui és la Rambla del Raval. Llavors el barri era pobre i hi havia prostitutes, però tothom es comportava amb un respecte exquisit. «Me'n vaig a l'oficina, senyora Antonia», em deien elles. «Doncs vinga, que vagi bé», els contestava.
-¿I el seu marit?
-Va treballar d'escultor en una fàbrica de Santa Perpètua. Van provar a fer joguines de plàstic ¿¿recorda aquell Pare Noel gegant dels camions de la Damm? El va fer l'Alexandre¿.
Allà va cotitzar molt bé. Sempre em deia: «Antonia, tu tranquil·la, quan jo falti tindràs una bona pensió».
-La pensió no va ser tan bona.
-El meu marit es va morir el 1997. Vaig anar a la Seguretat Social i em van dir que de la fàbrica de mocadors no havia cotitzat, i que a la metal·lúrgica era tan poc que no tenia dret a res. A la tintoreria només hi figurava com a dependenta, perquè la titularitat dels negocis llavors anava a nom del marit. I la pensió...
Notícies relacionades-Una assegurança a l'estretor.
-Una tragèdia només compensada per la immensa felicitat que vaig tenir amb el meu marit i els meus fills. Però sóc jo la que sóc la pobra, la que no pot tirar endavant amb el que em dóna el Govern. ¿Per què em donen misèria per passar misèria?
