La UE, el gegant mut

Al maig es van complir 60 anys de la firma dels tractats del que avui és la Unió Europea. Recentment, tots els seus membres han ratificat el Tractat de Lisboa amb la intenció de culminar el projecte econòmic, millorar el funcionament institucional, reforçar el projecte polític i, molt especialment, dotar de veu la Unió Europea en els assumptes globals.

Pel que fa a aquest últim punt, d'acord amb el Tractat de Lisboa, es van crear òrgans específics per a aquesta funció i es va nomenar el belgaHerman van Rompuyi la britànicaCatherine Ashtonmàxims responsables de la política exterior de la Unió Europea. Des del principi, els seus nomenaments van ser rebuts amb fredor a causa del baix perfil polític de tots dos, excessivament tècnic i burocràtic.

No cal ser un expert en relacions internacionals per adonar-se que els dos escollits per donar veu a la Unió Europea (UE) al món no tenen el carisma ni la voluntat política per a la seva important missió.

La percepció generalitzada és que tots dos estan estretament relacionats i massa pendents de les demandes del Consell Europeu. Una institució amb un enorme poder al si de la UE, on la perspectiva que s'aplica a la política exterior és intergovernamental. ¿Què vol dir això? Doncs sotmetre a constant vigilància i sota la norma de la unanimitat la política exterior comuna, amb la qual cosa els avanços en aquesta matèria són molt tímids i responen sempre als interessos particulars dels estats membres, particularment als dels més poderosos.

De seguida es van qüestionar les capacitats deVan RompuyiAshton.La veritat és que tots dos, més que dirigents europeus, semblen actors de la sèriePerdidos. El representant belga probablement està més preocupat pel terratrèmol polític que sacseja Bèlgica. Tot just arribar, es va veure embolicat en una peculiar polèmica quan un eurodiputat comparava el carisma del president belga amb el d'una baieta. ¡Quina injustícia!, per a la baieta vull dir.

La segona va rebre la missió de dissenyar i desplegar el cos diplomàtic de la UE, que sobre el paper es mostrava molt ambiciós. Després d'esgotar els terminis, compta amb el suport, només faltaria, del Consell Europeu, però també amb la disconformitat dels principals grups del Parlament Europeu. D'ella, les úniques noves que arriben des de Brussel·les és la seva més que possible renúncia al càrrec davant de les fortes crítiques rebudes per la seva gestió.

I és que els resultats inicials no poden mostrar menys del que mostren. La tragèdia del terratrèmol a Haití ha posat de manifest la paràlisi que en matèria d'acció exterior conjunta afecta la UE. Per no mencionar els dos mesos que va trigar l'alta representant a posar els peus a Haití.

Siguem realistes, avui no podem parlar d'una política exterior comuna i rellevant de la UE. Actualment, es pot parlar d'accions aïllades, però no d'una acció exterior comuna recolzada per una doctrina sobre quins són els interessos exteriors de la Unió Europea i la millor manera de defensar-los.

En l'escenari internacional, tot gira al voltant de quatre hegemonies: econòmica, tecnològica, militar i normativa.

Respecte a les dues primeres, podem considerar que la UE estaria a l'altura, i fins i tot per sobre dels Estats Units, però, no obstant, la presència i influència global d'aquests és notablement més gran. La gran diferència entre tots dos és que els nord-americans disposen d'un Exèrcit sense rival al món, que proporciona un gran avantatge a l'hora de dissenyar i imposar el marc normatiu que més afavoreix els seus interessos.

Tot i la bona marxa del projecte economicopolític de la Unió, sens dubte el seu gran dèficit és el desenvolupament d'unes forces armades europees poderoses, tal com va assenyalar mesos enrereAngela Merkel.

Avui dia, una política exterior eficaç ha de recolzar-se en la disposició d'informació, en un exercici intel·ligent de la diplomàcia i unes forces armades que transmetin la imatge i la sensació de poder.

És en aquest últim camp on la Unió Europea té la seva assignatura pendent més delicada i espinosa. Especialment, perquè entronca amb aspectes sensibles i essencials per a tots els seus membres, com són els de seguretat i defensa. Ens sembla molt difícil que estats com França i la Gran Bretanya cedeixin sobirania en aquestes qüestions, ja que són actors globals amb agendes pròpies i alienes a la Unió Europea, amb l'agreujant que aquesta amb prou feines té un esbós dels seus objectius globals, més enllà d'improductives declaracions generals d'intencions. Per no parlar de l'absoluta falta de voluntat política necessària per abordar i promocionar un Exèrcit europeu comú.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En aquesta situació, el gegant europeu deambula mut, sense rumb fix pel globus, repartint somriures per a l'alegria d'Ahmadinejadi dictadors similars. Sens dubte, un exercici d'intel·ligència que a tots se'ns escapa, guarda les seves paraules per a millors ocasions.

Professor de Relacions Internacionals de la Universitat Complutense de Madrid.