Hipòtesi per a un abordatge

Després del soroll mediàtic al voltant de l'assalt de les forces de seguretat israelianes a laFlota de la Llibertat, la tranquil·la captura posterior del vaixell pacifista irlandèsRachel Corrie li ha servit a l'Executiu extremista israelià per reblar la campanya d'atacs contra l'operació pacifista internacional de la qual formava part el vaixellMavi Marmara, on nou persones van morir víctimes de la desmesurada brutalitat de forces especials israelianes. Un balanç que no es recordava a Occident des de la matança de Vitòria per part de les forces de policia franquistes, el 3 de març de 1976; o el Diumenge Sagnant a Derry, a l'Ulster, el 30 de gener de 1972.

Per tant, l'operació israeliana ha estat, tant des del punt de vista militar com polític, un fiasco ben patent, d'aquests que aniran als manuals d'Història de les escoles. Però ¿ha estat realment així?

És obligat començar amb la pregunta del milió: ¿què buscavaBenjaminNetanyahua l'imposar una operació tan desastrosa a la resta del seu Executiu? Sembla que hi ha tres grans explicacions. La primera, i més directa, que no va ser sinó la recerca d'una excusa per endurir el setge de Gaza quan estava creixent la pressió internacional perquè afluixés. No és la lògica normal, per descomptat, però sí d'una mentalitat d'extrema dreta com la que governa actualment a Israel (i que no és la de tota la societat d'aquest país, convé recordar-ho). Ara, atrinxerat contra el món, i amb llibertat d'imaginar els complots més inversemblants, Bibí pot continuar la fugida cap endavant amb més comoditat. La mateixa fugida que arrenca de la provocació de l'Esplanada de les Mesquites, el setembre del 2000, que podria haver estat el detonant real dels atemptats de l'11-S, el setembre del 2001.

Per una altra part, pocs dies abans de l'assalt contra elMavi Marmara i laFlota de la Llibertat s'havia pactat a Teheran un pla per al control internacional de l'urani que l'Iran necessita per a les seves plantes nuclears, amb l'assistència del primer ministre turc,Recep Tayyip Erdogan,i del carismàtic president brasiler,Luis InácioLulada Silva. L'aparició del Brasil a la zona va alarmar, i molt, Tel Aviv. Per diverses raons, però sobretot una: ja no era possible treure a col·lació que l'acostament als iranians era protagonitzat per una Turquia perillosament islamitzada, víctima de l'agenda oculta d'Erdogan, més abocada a Orient que a Occident. Així, l'atac a la flotilla va complir dos objectius: va desbaratar la gira d'Erdoganper Llatinoamèrica, en què el mandatari turc buscava suport a l'acord amb l'Iran; i va situar en els mitjans afins a Israel i en l'extrema dreta social europea les acusacions sobre la «conjura islamista turca», fent oblidar molt ràpidament el rellevant paper del Brasil.

Però atès que en aquesta potència llatinoamericana es va produir una actitud crítica respecte a la maniobra deLula,considerada massa personalista i lligada a la campanya per a les eleccions presidencials de l'octubre, la jugada israeliana contraErdogansembla haver sortit bé: l'acord sobre el combustible nuclear iranià del 18 de maig ha quedat desbaratat. L'eix irano-turc-brasiler, que va arrencar amb tanta força, sembla que ha quedat trencat. Turquia torna a ser presentada per l'imaginari de la reacció occidental com un país potencialment perillós, els pacifistes del qual no són com els de la resta dels països que integraven laFlota de la Llibertat: per ser musulmans, són potencialment terroristes. No deixa de ser significatiu que a les tertúlies que han tingut lloc en molts dels nostres mitjans, alguns defensors d'Israel s'hagin decantat pels arguments de l'extrema dreta en el poder, oblidant l'oposició, molt crítica, molt intel·ligent; o dels sectors pacifistes, molt actius i amb una trajectòria aguerrida i digna d'admiració.

Per acabar, tercera consideració: no s'ha d'oblidar el context internacional del qual ha intentat treure partit el Govern israelià, un món on les grans superpotències hereves del final de la guerra freda i els seus petits escuders veuen amb alarma el sorgiment de les potències emergents que aporten idees, energies i solucions noves. Resulta lamentable el molt arrelat papanatisme timorat que predica el manteniment d'un ordreconservadorbasat en la predominança de les grans potènciesde tota la vida. Sembla que elles ens trauran de la crisi i implantaran, algun dia, el Nou Ordre Mundial en què tots viurem feliços i menjarem anissos.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Per desgràcia, la força de l'involucionisme és tan gran que el mateixObamasembla haver estat una víctima més del que ha succeït. Segons rumors molt persistents, el president nord-americà havia donat el vistiplau a la reunió de Teheran del 18 de maig. Fins i tot hauria pogut tenir una desavinença significativa ambHillary Clinton.En tot aquest assumpte de l'assalt israelià a laFlota de la Llibertat hi va haver gat amagat. I Déu n'hi do quin gat.

*Professor d'Història Contemporània de la UAB i coordinador d'Eurasian Hub