L'orgull de la franquesa

A vegades sento algú que em diu: «Et seré franc». És gairebé segur que, quan sento això, es tractarà d’un advertiment seguit per una crítica. L’experiència em diu que la crítica serà generalment desqualificadora, més aviat dura. I en el cas que parli de mi, si el receptor de la franquesa sóc jo, el meu instint em portarà a aixecar ràpidament un petit mur de defensa.

Potser és una llàstima que es produeixi aquesta reacció instintiva, perquè l’exercici de la franquesa està considerat una virtut. Que jo desconfiï del valor moral de la franquesa no em fa quedar gaire bé, ho sé i ho sento. Però si algú m’interpel·la i comença el seu discurs dient-me «et seré franc», no puc evitar una certa incomoditat. No tant perquè jo surti malparat d’una opinió que m’és adversa. Al llarg de la vida un ha d’aprendre a acceptar els judicis negatius, fins i tot els que són formulats amb la severa rotunditat de qui dicta sentència.

El que passa és que, en principi, jo no sóc partidari d’aquella franquesa, que alguns exhibeixen com una divisa de combat. Com totes les qualitats –la franquesa ho és–es pot convertir en una arma agressiva. I, en conseqüencia, en aquest cas crea víctimes. La història recorda alguns reis que van demanar als seus consellers que els parlessin amb franquesa, aquells senyors s’ho van creure, van dir el que pensaven i van acabar degollats.

En alguna ocasió concreta, la franquesa pot ser obligada. Fins i tot pot ser vàlida si se suposa que una opinió franca resultarà beneficiosa per a l’interlocutor. Però abans de parlar francament, seria un error greu no assegurar-se que l’altre assimilarà positivament aquest avís. La franquesa demana sempre el suport de la germana gran, que és la prudència.

La franquesa ha fet tant de mal com l’engany, o la dissimulació, o l’evasiva. Desconfieu de qui digui d’ell mateix: «És que joc sóc molt franc». Amb una autosatisfacció visible. No és que no s’adoni que, en aquell cas, la franquesa és imprudent, sinó que va més enllà en l’error: creu que la franquesa, per definició, és una virtut.

Notícies relacionades

Acords per mirar endavant

¿Què seríem sense turisme?

S’ha atribuït a la franquesa un valor moral, i no s’ha tingut en compte que, com el silenci, ha de ser regida per la intel·ligència.

Si algú em diu «et parlaré amb tota franquesa», em quedaria molt preocupat si no fos que, en general, els que són militants de cantar les veritats tenen una seguretat en ells mateixos que desafina.